23 de gener 2018

[Punts de llibre] Les tres bessones

Acabo de fixar-me en una cosa. Que vaja, potser ja ho sabíeu tots... però jo ho he vist ara i per si algú no ho sap doncs pot ser útil:


Hi ha dos tipus de punts de les Tres Bessones. Uns que posa "Som les tres bessones i tornem a la primavera" (que podeu veure aquí) (per cert, ja vaig trobar la bessona que em faltava) i aquests que us poso avui, que són iguals però el text canvia i posa "i... a veure si endevines el meu nom".

22 de gener 2018

[Lectures] Songokumania: el big bang del manga (Oriol Estrada)

Crec que no cal presentar al Goku. Tothom el coneix (qui més qui menys, però tothom el coneix)
Aquest llibre que avui us comento no l'he llegit al 2018, però mai li vaig arribar a fer cap entrada de blog i és un greuge que calia arreglar... perquè el llibre s'ho val. Coi, que és el Goku! per a molts, la nostra inspiració, la nostra companyia durant molts anys d'infància. :-) Qui no ha volgut mai ser amic seu o tenir un núvol kíngton? I lo guai que hagués sigut anar pel món buscant set boles de drac? Doncs clar. És que no hi ha res igual :-)


El llibre es va publicar l'any 2016, 30 anys després que el primer capítol d'anime fes la seva aparició a la televisió japonesa. És un recull de tot el que va passar al voltant d'aquesta sèrie i tot el que va significar per a molts adults d'avui en dia. I ah, que també hi ha un documental, per si us interessa!


Què hi trobarem, en aquest llibre?

Doncs a veure... nostàlgia. Kilos de nostàlgia. Però també història: com va arribar a les nostres pantalles? quin va ser el procés? com va evolucionar? etc.
No puc, -ni vull-, explicar fil per randa tot el que apareix en el llibre. Crec que val la pena que us el llegiu per vosaltres mateixos (sempre i quan sigueu generació Goku, clar, i sinó també, però això ja és més difícil, jejejeje).

Per cert. No és la primera vegada que parlo de Bola de drac al meu blog: ja vaig dedicar una entrada a les famoses FOTOCÒPIES , que, òbviament, també tenen cabuda al llibre de l'Oriol



És molt bonic recordar aquella època, quan no hi havia Internet, quan ens barallàvem per una fotocòpia que no teníem (i que, a més, es veia fatal...) Jo recordo que un nen de la classe em va deixar fotocopiar tota la seva carpeta a canvi de deixar-li copiar uns deures. GRANS NEGOCIS GENT, GRANS NEGOCIS.

Tampoc hi van faltar els problemes, com bé recorda el llibre: la censura sempre va estar a la ordre del dia. Hi ha coses que jo no sabia, com per exemple el Duran i Lleida s'hi va posar totalment en contra (aquest, sempre en contra de tot, tu).

Ja per acabar, destaco el capítol on s'explica com va costar portar el manga cap aquí. Es veu que en aquella època la majoria d'editorials japoneses no s'havien ni plantejat exportar el productes, ni tan sols tenien departament internacional i amb prou feines s'entenien amb l'idioma. I el tema de les traduccions, la occidentalització (el sentit de la lectura) etc etc va ser tot un cacao digne de llegir. Potser és una de les coses més interessants pel simple fet que poca gent les coneix i aporta molta informació.

En fi, us deixo el link: Edicions Xandri, 16 euros.

Ara recordo un altre llibre que també està molt bé i que té molts punts en comú:


  • La sèrie de la teva vida. Anècdotes i experiències del doblatge (escrit per Marc Zanni i Joan Sanz, les veus del Goku i el Vegeta). Aquí us en vaig parlar

I per últim... 


Una mica de frikisme no fa mal. Al contrari!

21 de gener 2018

Pel·lícules de la setmana: Z. La ciudad perdida | ¿Qué hacemos con Maisie?

Aquesta setmana, dues pel·lícules:


Z. La ciudad perdida (2016)

Aquesta pel·lícula em va agradar molt, malgrat que a Filmaffinity no arribi ni al 6.
Més de dues hores per explicar-nos la vida de Percy Fawcett (o, almenys, una versió), un explorador que va recòrrer les interioritats de la selva amazònica per buscar una ciutat.

El que ens explica la pel·lícula és que un militar anglès de principis del segle XX es enviat per part del govern a la frontera entre Brasil i Bolívia per un tema polític (el negoci del cautxú). El que passa és que ell, mogut per la curiositat i tot plegat, va una mica més enllà i comença a entrar a llocs desconeguts per intentar trobar una ciutat recoberta d'or. I el que troba és que, on ningun europeu havia posat mai els peus abans, sembla que hi va haver vida i que eren més avançats del que sembla. Això, a principis de segle, no cau gaire bé als estudiosos europeus... i quan torna per demanar més efectius, se'n riuen una mica. Però ell està convençut que hi ha molt per descobrir i al final hi acaba tornant dues vegades més, malgrat que de la última ja no en tornarà.

Aquí l'entrada wikipèdica d'aquest home: https://es.wikipedia.org/wiki/Percy_Fawcett. Si expliquen coses interessants, com que Fawcett va ser amic de Arthur Conan Doyle i que els informes de Fawcett van servir d'inspiració per escriure "El mundo perdido".
El seu cos mai es va trobar i han sorgit moltes teories. Es van enviar 13 expedicions de rescat, però van morir més de 100 homes. A la pel·lícula hi surt un final possible, que pot o no pot ser... però que mai es sabrà.
(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,9)


¿Qué hacemos con Maisie? (2012)

Aquesta pel·li és rollo Kramer contra Kramer, la típica peli d'una parella que es separa i que hi ha un fill petit pel mig. Però aquí el que passa és que ni ell ni ella semblen tenir temps de fer-se càrrec de la petita Maisie, una nena amb raonaments bastant adults per l'edat que té.

Ell, marxant d'art... i ella, cantant de rock. Vida totalment desordenada i amb poc sentit comú. Vaja, la típica peli en que els pares et cauen malament perquè els veus que passen de la nena i fa molta ràbia. La trama gira entorn al divorci, les baralles i, sobretot, la relació que s'estableix entre la suposada parella del pare i la suposada parella de la mare. 

La peli m'ha agradat bastant, però hi ha coses que he vist una mica forçades. DE totes maneres, crec que qualsevol persona que la vegi pot estar d'acord en una cosa: la nena actua molt bé i la seva mirada i forma de posar-se davant la pantalla és genial.

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,6)

20 de gener 2018

Restaurant de la setmana: Belillo

"Belillo" és el nom d'un restaurant italià ubicat al carrer Enric Granados número 15 (a la part inferior, prop de Diputació i just al primer tram de carrer). De bones a primeres, per fora, dóna una mica aire de restaurant fred: és ampli, gran, amb llum... però crec que només és la impressió inicial, després ja està. Potser és que estem acostumats a restaurants italians de porta petita i espais petits, no sé, jajaja.

Però bé, centrem-nos amb el que és important: el menjar.
Tenen una carta on, si no m'equivoco, no hi havia pasta: només pizza. Bé, no és del tot cert: també hi havia amanides (tres o quatre) i entrants (també tres o quatre). Vam optar per provar algun dels entrants per obrir la gana:



Lo allargat és una croqueta feta de patata i formatge, i lo que té forma com de cor ara no recordo massa que portava exactament però crec que era amb carn picada, mozarella i tomàquet. Si bé la croqueta la vaig trobar una mica més feixuga, lo altre estava molt bo.

Les pizzes són italianes (res de les que podem trobar al Telepizza) i, així sí, aposten per productes amb DO. També les begudes. Nosaltres vam optar per demanar dues diferents i repartir-nos-les:



Com veieu, són mides ideals: ni molt petites per quedar-te amb gana ni tampoc molt grans per haver-te-les de deixar (o emportar). Estan fetes al forn de llenya que tenen allà mateix darrera la barra i, el personal, és simpàtic i atent. Diria que deu fer un any o així que deuen estar oberts. Tot molt bo! 👌


👉 Belillo
📧 Enric Granados, 15
📞 93.760.72.36
💶 Una mitjana de 15 euros per persona

18 de gener 2018

[Sèries] Victòria (temporada 1)

La Reina Victòria d'Anglaterra és un dels personatges més interessants i influents de la història (bé, això ho dic jo, que òbviament no tinc autoritat per dir res, jeje). Sigui com sigui, el seu llegat, els seus fills i múltiples néts i la seva presència arreu del món no ha deixat indiferent (i quan vaig ser a Austràlia ho vaig confirmar xD). Va ser el regnat més llarg de la història de les illes britàniques i l'etapa victoriana és encara una de les més conegudes i productives.


Movistar ofereix aquesta sèrie i de moment hi ha dues temporades penjades. Jo només he vist la primera i alguns primers capítols de la segona. De moment puc dir que m'agrada molt.

El guió s'ha fet en base als propis diaris conservats de la Reina. Bàsicament el que explica aquesta primera temporada és com una noia jove de 18 anys accedeix al tro i comença a aprendre a governar (malgrat les veus crítiques que sempre s'alcen, clar). Cap a mitja temporada veiem a Victòria coneixent a l'Albert, el que serà el seu futur marit, casar-se i tenir el seu primer fill.

També destacar-hi la presència de Lord Melbourne, polític que va ser molt influent en aquesta primera etapa de regnat de la reina, ja que ella era molt inexperta en segons quins temes. La ciutat de Melbourne, a Austràlia, porta aquest nom per ell. Li van posar l'any 1837, doncs just en aquell moment era primer ministre.

Els actors estan a l'alçada de les circumstàncies i tot està cuidat al detall (vestuari, escenaris, paisatges, objectes....) es nota que és una sèrie on s'hi han gastat diners. 
0!

17 de gener 2018

Micro-ressenyes de còmic (2a - 2018)

Segona entrega de micro-ressenyes de còmic. Avui toca aquests cinc:

Taxi driver (Bié)


Aquest còmic, publicat per Evolution Cómics, va sobre un taxista. Tant per l'argument com pel tipus de dibuix, és cert que potser mai l'hagués agafat de la biblioteca... però aquest home havia sigut profe de l'Escola Joso (on vaig els dissabtes) i com que una amiga meva l'havia tingut de profe, em va fer gràcia i el vaig agafar en préstec.

El cómic reuneix petites historietes autoconclusives sobre les peripècies d'un taxista per Barcelona. Lo interessant és que aquest taxista és ell mateix: per subsistir econòmicament va haver de fer de taxista per les nits. I clar, la fauna nocturna de la ciutat comtal és força... variada :-)
Com a gran punt a favor diré que els annexos són interessants:
  • S'inclou un mapa de la ciutat amb la ubicació de cada una de les histories narrades (i realment surt TOTA LA CIUTAT)
  • La documentació gràfica: la ciutat surt ben representada i és fàcil trobar-hi referències a llocs que tots coneixem molt bé. Per fer-ho, va realitzar fotografies de molts dels llocs.
  • Un munt de simpàtica normativa ("jamás escrita") per ser un taxista nocturn excel·lent.
Afegir, a més, que l'Escola Joso surt dues vegades:

1. Quan ens explica, al principi, que s'ha de fer taxista per temes econòmics i combinar-ho amb la feina de profe els dissabtes pel matí:


2. I segon, quan uns alumnes li diuen de fer botellón prop de l'escola un divendres nit...








Arashiyama (Fidel de Tovar / Dani Bermúdez)



Arashiyama és una muntanya molt coneguda i turística que hi ha prop de Kyoto, però també és el nom d'aquest manga espanyol (sí, manga fet per persones d'aquí) que va ser un dels best-sellers del passat Saló del Manga.
Segons expliquen a dins el còmic, es veu que una antiga llegenda diu que si arribes al cim de la muntanya en una nit de lluna plena, els déus et concediran qualsevol desig que els hi demanis. Amb aquesta il·lusió, dos germans (els adorables Shin i Sumie) decideixen escapar-se per intentar pujar fins a dalt de tot i fer tornar als seus pares, morts recentment. El problema és que allà s'hi trobaran moltes coses.... i no del tot bones.

Us el recomano fervorosament: és un còmic tendre, ben fet, amb bon guió. Vaja, que ja trigueu en llegir-lo :-)



Diario de otra Sofía (Sofiskita)

A mig camí entre còmic experimental, Diario de otra Sofía ens explica les aventures, en primera persona, d'una noia que marxa com a estudiant de mobilitat amb una beca Sèneca. (Bé, ara no recordo si concreta que sigui AQUESTA beca, però vamos, és una beca com l'erasmus però per dins d'Espanya mateix).
La beca té una duració de 9 mesos. Hi podem trobar la seva arribada, els seus primers amics allà, convalidació de les assignatures, etc. La cosa està en que aquest còmic va ser el seu projecte final i, per fer-lo, va recòrrer a diverses tècniques i formats (dins lo possible). 

És un còmic, en aquest sentit, interessant, però que potser pot costar de llegir una mica: hi trobem des de capítols totalment acabats com capítols esbocejats. L'obra en sí, autoeditada i amb una coberta de textura mate que li dóna un toc bonic, crec que representa força bé a la gent que es troba en aquesta situació. Podeu adquirir-lo aquí. (I de pas us recomano NEUH, sempre intreressant)


Croqueta i empanadilla (Ana Oncina)

De tots els còmics que toco avui aquí, potser aquest és el que necessita menys presentació. Tres volums i un especial de Nadal catapulten Croqueta i empanadilla com un dels còmics més venuts i més coneguts del panorama actual de "còmic per a tots els públics". Certament, és un còmic que ha arribat a moltes persones que normalment no llegeixen aquest format.



Croqueta i Empanadilla són una parella jove enamorada (l'autora s'ha basat en les seves pròpies experiències). Són personatges que són monos i tendres, i això atrau. No estan mal, però l'humor és una mica fluix i moltes vegades les vinyetes (autoconclusives) no fan la gràcia que haurien de fer, són únicament situacions de parella comuns vistes des del punt de vista d'una croqueta i una empanada, cosa que li dóna un sentit graciós i ja està. 


Un extraño en la orilla del mar (Kanna Kii)

Acabo amb un altre manga, però aquest, made in Japan.

És una història d'amor entre dos nois: per un costat tenim al Shun, un noi que viu lluny de la seva casa natal i centrat en voler ser escriptor el dia de demà. Per l'altra hi tenim al Mio, un noi jove que no sembla adaptar-se a la seva nova vida. Es coneixen i s'agraden, però en Mio ha de marxar de la ciutat per seguir amb els seus estudis....


Es tracta d'un volum únic autoconclusiu, però si us encarinyeu amb els personatges, existeix una continuació: "Un extraño en primavera". De moment han sortit només dos dels tres volums que hi haurà, però segurament segueix la mateixa línia. No és un guió per tirar cohets, però els dibuixos estan molt ben fets. És, com si diguèssim, "una obra simpàtica", de les que entren bé.

Els còmics editats per Milky Way són molt bonics (l'únic que potser canviaria són les lletres que apareixen al llom dels diferents còmics que editen, però bueno, això ja... jeje).


16 de gener 2018

[Punts de llibre] GrupNeo i Llibreria Sendak

Reprenc també el tema dels punts de llibre. :-)
A veure si puc tornar a fer una entrada de blog sobre el tema cada dimarts!


Avui us en mostro dos grupets:

  1. El Grupo NEO és una empresa especialitzada en acabats de post-impressió per a arts gràfiques (ho he copiat textualment de la seva web, hehe). No sé si hi ha més punts, però aquests els trobo molt bonics: a la foto no s'aprecia però els colors són metal·litzats

  • La llibreria SENDAK: a mitjans de desembre van obrir una nova llibreria a Barcelona (llarga vida a les llibreries!) i en aquest cas, especialitzada en literatura infantil i juvenil. No m'entretindré a parlar d'ella perquè això ja ho va fer la Roser molt bé. Inclús m'atreveixo a "robar-li" l'escanejada (espero que em perdonis!). És que jo també els tinc però em fa mandra escanejar. I si, no té sentit mostrar una cosa que ja ha mostrat algú altre, però és que us volia posar també fotos de la inauguració (a la qual vaig anar) i així complementava tot plegat. M'enteneu, oi? Espero que no suposi cap problema!
Els punts:


I algunes de les fotos de la inauguració, ben plena:





15 de gener 2018

[Lectures] Lunch lady and the League of Librarians (Jarrett J. Krosoczka)

Un dia vaig fer una compra "a lo loco" per Internet: vaig veure un còmic que semblava protagonitzat per bibliotecaris i em vaig dir, va, compra'l. I així va ser com va arribar a les meves mans aquest còmic:


És una col·lecció dibuixada de forma molt senzilla, però fa gràcia. Jo voldria pensar (i ho dic així perquè no m'he documentat ni he buscat info) que la persona que els dibuixa és una lunch lady (que suposo que vindria a ser la traducció de la monitora de menjador) i fa aquests còmics per divertir-se. Pel que es veu, cada còmic va d'un tema diferent i sempre ella va en plan salvar el món :-)
("Serving justice... and serving lunch!")

El cas que ens ocupa avui és LUNCH LADY AND THE LEAGUE OF LIBRARIANS

Sincerament em fa una mica de ràbia perquè els bibliotecaris, aquí, són els dolents... és un gran error. Tothom sap que els bibliotecaris som els súper-herois del món mundial, però bueno. Ho acceptem com a excepció.

L'argument és genial: una bibliotecària escolar, amb l'ajuda d'altres bibliotecaris, planegen DOMINAR EL MÓN. Quan la lunch lady se n'adona, intenta evitar-ho (per fer-ho compta amb un grup d'alumnes simpàtics i voluntariosos), total, que hi haurà una batalla brutal amb armes boníssimes.... i... i bé, no voldreu què us expliqui el final, no? 

Escenes de la lluita final amb les armes bibliotecàries:



Jo, de gran, vull fer un còmic així :-)

14 de gener 2018

Pel·lícules de la setmana: Loving Vincent | All good things | Déjame salir | Las ventajas de ser un marginado

Comencem, de nou, la tradició de comentar pel·lícules els diumenges 🎬
Aquí van les quatre primeres.



Loving Vincent (2017)

L'estrenaven divendres al cine, però justament pel Twitter em vaig enterar que feien un passi gratuït de pre-estrena dijous al vespre, al MNAC. Òbviament vaig fer el possible per anar-hi, cosa que va ser fàcil, i allà que m'hi vaig plantar. Ho van fer a la Sala Oval.

Què dir de la pel·li? dons a veure: em va agradar. Ara bé: també he de dir que l'argument a mi se'm va fer una mica llarg. Però més enllà de l'argument, cal parlar de la tècnica: S'HAN UTILITZAT 60.000 PINTURES PER FER LA PELI. Cada fotograma és un quadre. Més de 100 artistes hi han treballat durant anys, i tots els quadres són a l'estil Van Gogh. El noi que ens va fer la presentació ens va dir que més o menys són 30 imatges per segon, el que significa uns 30 quadres, i cada quadre fet en mida DINA-3 és com a mínim un dia de feina. I per fer un segon de la pel·lícula... són moltes hores. Em va rallar molt. Tant em va rallar, que a vegades perdia el fil de l'argument i em concentrava només a mirar les pintures, pensant si aquell quadre era sencer o allà només havien mogut la figura. Mireu el tràiler:


Si podeu mireu-la, ni que sigui per l'experiència de veure alguna cosa així.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 7,3)

All good things (2010)

Crec que aquesta va ser la última pel·lícula que vaig veure al 2017. La van fer a TV3 (ja se sap, per Nadal, quan s'està a casa, acabes mirant més la tele). No em va agradar gaire: a l'anunci semblava una cosa i després va resultar ser una altra... i no sé, no em va atrapar massa.
Es tracta d'un fet real: Ryan Gosling interpreta al fill d'un ricachón novayorkí que s'enamora d'una noia senzilla. Primer intenten viure feliços al camp, però quan el seu pare l'obliga a tornar a la ciutat per ocupar-se dels negocis familiars, comença el mal rollo. I fins aquí puc dir.

(🎬Nota Eli: 5 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,6)

Déjame salir (2017)

Una altra peli en plan mal rollo i, de nou, una peli que sembla una cosa que després no és. Bueno, sí, et pots imaginar per on van els tiros... però potser m'ho havia imaginat diferent. En fi, us explico la base: un noi i una noia estan enamorats. Ella és blanca, ell és negre. Ella li diu que els seus pares el volen conèixer i marxen de cap de setmana... però... al poble dels seus pares hi passen coses molt rares i tot està ple de blanquets sospitosos. Hi ha, però, alguna cosa que no em va acabar de quadrar massa i que fa que aquesta pel·lícula em trontolli bastant.

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,7)

Las ventajas de ser un marginado (2012)

Un dels darrers llibres que vaig llegir al 2017 va ser aquest, "Las ventajas de ser un marginado". Em va agradar força, i justament per Nadal estava mirant quines pel·lícules hi havia posades a lo del Movistar i vaig veure que estava aquesta. 

Abans que res, dir que el títol és raro i no encaixa bé amb la peli,... no sé. Potser és una mala traducció. Ell és una mica outsider, sí, però no sé quins avantatges li troben. 

Però bé, us parlo breument de la peli: el protagonista és en Charlie, un nano introvertit que comença el seu primer any d'institut. La seva història l'anem sabent gràcies a les cartes que envia a una persona desconeguda: ell mateix les narra i fa de narrador conductor del film. L'inici de les classes és durillo, no té amics, però aviat coneixerà a dos germans que li canviaran la forma de veure les coses i la seva manera de moure's pel món i relacionar-se amb la gent. I es que a més, en Charlie, amaga certes coses que no se saben fins al final de la peli, i no t'ho esperes.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 7,2)

13 de gener 2018

Restaurant de la setmana: Lima Limón

Fa unes quantes setmanes va ser l'aniversari d'una amiga peruana i bé, ho vam celebrar anant a sopar. El lloc el va escollir ella i ens va dir que aniríem a un restaurant peruà que hi ha a l'Eixample, prop de la parada de Verdaguer: el Lima Limón.


Imatge de: cuina.cat

És un local allargat, de to modest però que s'hi menja bé i et sents molt ben atès.
El més comú és agafar ceviche, però certament a mi no m'agrada... i vaig acabar agafant un plat que es diu "ají de gallina", que venia amb arròs i estava molt bo. La majoria de plats també s'acompanyaven de yuca, que són com patates però no són patates, és un altre tubercle.


Nosaltres hi vam anar un dia entre setmana i aviat perquè amb nosaltres venia una nena petita i no era qüestió de sopar molt tard, estàvem pràcticament sols. El que em va sorprendre molt gratament va ser una beguda de color vermell que està feta de blat vermell. De bones a primeres sembla sangria, ja que ho serveixen amb una jerra (tipu sangria) i li posen fruitetes dins (tipu sangria, jeje) però no no, és una cosa molt dolceta i agradable, em va agradar molt :-) (si recordo el nom, us ho diré)

Edito: chicha morada és el nom de la beguda (gràcies) XD


👉 Lima Limón
📧 Roselló, 361
📞 93.250.09.66💶 Una mitjana de 15-20 euros per persona

12 de gener 2018

Després de la fi del món, al CCCB

Al CCCB estan fent una exposició que es titula "Després de la fi del món" i que es presenta així:

«Després de la fi del món» és una exposició sobre el planeta del 2017, transformat irreversiblement en el planeta Antropocè després de dos segles d’intervenció de l’home en els sistemes naturals. Però també és una exposició sobre com arribarem al món de la segona meitat del segle XXI, i sobre la responsabilitat de la nostra societat envers les generacions que hi naixeran i creixeran.

Bé. És una mica depriment. O sigui. Vas allà i ja per començar et posen un vídeo que et deprimeix una mica, i com més penses en les coses, més et deprimeixes.

És una expo que aborda diferents punts de vista i diferents situacions futuribles -que no futuristes- i bueno, tu com a espectador t'ho pots anar imaginant i pots anar assumint les coses i les dades que te van indicant. Consta de 8 instal·lacions.

La primera són uns panells on veiem el món a vista d'ocell. Les típiques fotos aèeres que tenen capacitat de sorprendre'ns encara que les mirem mil vegades. Per exemple, un camp ple de tulipans holandesos acolorits, un circuit de cotxes rodó, una fàbrica de cotxes immensa... són imatges molt curioses. Us copio un parell de fotos:



Una altra instal·lació simula un possible pis l'any 2050. Seran anys de sequera.... horrorosos, pel que es veu. La simulació era entrar en un petit pis on es cultiven les seves pròpies herbes i bolets consumibles



 L'exposició, en sí, em va agradar. Em va fer pensar, em va sorprendre en alguns punts (altres no tant). Potser no passarà a la història com una de les millors, però està ben feta i és curiosa. A més, si voleu, hi ha un muuuunt d'activitats relacionades per ampliar la info: xerrades, tallers, projeccions... podeu donar un cop d'ull a la programació, en PDF aquí.

10 de gener 2018

Vídeos nostàlgics

M'agraden molt les coses dels anys 80-90, en plan nostàlgic. Uns dies abans que acabes l'any 2017, vaig pensar que estaria bé -i que seria divertit- aprofitar Twitter per anar penjant cada dia un vídeo nostàlgic... i bé, ho vaig fent. I m'ho passo bé recordant sèries, dibuixos, anuncis, concursos, programes i demés.

Us poso els 10 primers que he compartit fins ara. Recordeu totes aquestes coses?

1. La Tata Fran Fine 
(M'encantava la lletra de la cançó... "què havia de fer? on havia d'anar? a buscar-se la vidaaa... venent cosmètics, de porta en portaa")



2. El món de'n Beakman 
(Amb ell vam començar a aprendre ciència. Hi ha alguna cosa que la recordo moltíssim)



3. Anunci Scattergories ("aceptamos barco")
(Empezando por P, un animal de compañía....)





4. Magnum 



5. Chabel 
(He triat l'anunci de l'hamburgueseria com podria haver triat qualsevol altre... m'agradava moltíssim, la Chabel).



6. Baby Feber 

(lo mateix. Vaig triar aquest perquè és l'anunci que més recordava)



7. Melodia Eurovisión -
La de tota la vida.

(aquest, en honor de la France Gall, que va morir aquell mateix dia)




8. Els Bobobobs
(pot haver-hi una introducció més perfecte?) 



9. Willy Fog

(Amb ell vam començar a viatjar :-D)



10. Tinc dos pares

(i una sèrie que feien per les tardes a TV3... qui més qui menys, tots l'hem vist)



Espero poder anar seguint i posant un vídeo cada dia. De material de moment no me'n falta, ara faltarà veure fins quan arribo (la meva idea inicial és aguantar tot l'any sencer, un any de #VídeosNostàlgics). 
Us aniré dient.. :-)🎤🎧🎵📺

09 de gener 2018

Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes

Hi ha plans que sorgeixen del no res i que després resulten ser bons plans.
Fa un parell de dies havia d'anar amb unes amigues a una muntanya i unes coves, però clar, va fotre el DILUVI UNIVERSAL. La nit de dissabte a diumenge semblava que al cel hi hagués una discoteca... i no vam veure viable anar a les coves 😄

Però com que semblava que pel migdia pararia de ploure, vam optar per fer un pla B: anar al Monestir de Pedralbes. Jo no hi havia anat mai i la meva amiga tampoc. Se'ns va ocorrer al repassar la llista de museus gratis pel diumenge tarda, i més quan feia poc havia vist fotos al blog de la Roser.

Lo més maco és el claustre. És gòtic i té tres plantes:


El Monestir el va fundar la Reina Elisenda de Montcada al segle XIV (1327). La Reina Elisenda era la dona de Jaume II, i clar, amb el suport del rei es poden fer moltes coses. Era una gran inversió, però en aquells moments l'església era molt important. El van ocupar monges clarisses, que són la branca femenina dels franciscans.

Us vaig posant fotos per distreure la lectura. Aquí a sota, uns cançoners de l'època (a veure, que ho dic així en plan informal, però que ja sabeu que sóc informal quan redacto). És música eclesiàstica i realment són llibres molt grans. Es troben en una sala on hi ha tots els tresors junts (700 anys donen per a molt)


Segueixo explicant la història: el monestir va trigar poc en fer-se, ja que amb només un any de construcció, ja s'hi van traslladar algunes monges que venien del convent de Sant Antoni. És una pena però una de les coses més importants, l'església en sí, està tancada per reformes... hi haurem de tornar. Allà hi està enterrada la Reina Elisenda

Una altra foto. Des d'alguns forats afinestrats, se'n poden veure més coses....


I una nova foto del claustre, que em va agradar molt:


Al voltant del claustre hi ha com petites casetes-habitacions. Es coneixen amb el nom de "cel·les de dia" i es on les monges es retiraven a resar.
També es conserven parts com el dormidor, el menjador o la infermeria... tot i que una de les parts que em va fer més gràcia són les cuines:



Passejar pel voltant és bonic, no sembla Barcelona:


Avui en dia encara hi viuen monges. Segons he llegit, n'hi ha 19 i es dediquen a resar i cuidar el monestir. A Barcelona molta gent, abans de casar-se, es veu que hi porten ous per demanar que no plogui.

Sortint d'allà vam enfilar fins al Parc de l'Oreneta, però això ja ho explicaré un altre dia, que sinó es fa molt llarg :)

04 de gener 2018

Reptes de lectura 2018

Aquest any m'he proposat llegir més. Però a més, més variat. I per fer-ho he pensat en auto-motivar-me amb un dels "Retos de lectura" que hi ha per Internet. Però clar, com que sóc una ansiosa, m'ha pujat el "hype" i ja m'he anotat quatre reptes. Tampoc em vull obsessionar: si no els compleixo no passa res. Si faig només la meitat ja haurà sigut molt :-) (De fet, hi ha llibres que em serviran per més d'un repte)

Us els poso per si us inspira fer-ho vosaltres també:

1. RETO DE LECTURA RETÓPATA 2018
Impulsat per: Librópatas
Total de lectures: 22


2. RETO LECTOR 2018
Impulsat per: Catadores de libros
Total de lectures: 12



3. RETO DE LECTURA
Impulsat per: La piedra de Sísifo
Total de lectures: 28



4. VELOCIREPTE
Impulsat per: Biblioteques de Barcelona
Total de lectures: 12

Aquest últim el faré segur. Els altres, ja veuré. Segons també com em vingui l'any, que mai se sap què passarà, no? Els aniré anotant a Goodreads, també.

03 de gener 2018

Micro-ressenyes de còmic (1a - 2018)

Bon any a tothom :-)


Aquesta vegada no he fet llista de bons propòsits (total, quasi sempre són els mateixos). O sigui que ja arranco directament amb algunes ressenyes de còmics que tenia pendents. Intentaré dedicar un dia a la setmana a les ressenyes de lectures, així no se m'acumularan :-)
Aquesta vegada us en poso set. 

N'hi ha per a tots els gustos. 




  • Manual para padres frikis 3 (Andrés Palomino) 
Tercera entrega de les aventures de l'Andres Palomino como a pare de bessons. Els nens van creixent i cada cop interactuen més, sobretot el més important és que ja no només van parlant sinó que a més ja van tenint criteri i idees pròpies :-). Recordeu que podeu seguir-lo quasi a diari a: http://www.cronicaspsn.com 



  • La vida (Tyto Alba) 
  • Tante Wussi (Tyto Alba)
El poso junts, ja que són del mateix autor.... :-)
El primer, La vida, narra l'amistat entre dos joves artistes ben coneguts: Picasso i Casagemas. L'acció es mou entre Barcelona, París i Màlaga. És interessant per conèixer una mica més aquests autors, sobretot al segon, que es va suïcidar poc després i aquest fet va influir bastant en l'obra de Picasso durant un temps (inici de l'etapa blava).
M'agrada molt com dibuixa aquest il·lustrador (va començar com a pintor).



Pel que fa al segon, Tante Wussi, em va agradar força més.
Es tracta d'un còmic que es mou entre dues guerres: la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Tante Wussi (Tia Wussi en alemany) és la tia àvia de la narradora de la història, que a més n'és la guionista. Ella, la Wussi, de petita va haver de marxar d'Alemanya pel creixement del nazisme... i van anar a parar a Mallorca. Però clar, quan aquí va començar la nostra guerra ells van haver de tornar a marxar. La cosa allà no serà fàcil, doncs la seva mare és d'origen jueu. Ja us podeu imaginar el drama.




  • Ekhö (1: New York)
M'he endut una mica de desil·lusió amb aquest còmic. Tenia ganes de llegir-lo, n'havia llegit coses interessants i el dibuix em cridava molt l'atenció, així com l'argument. Fins i tot l'exposició que li van dedicar en un dels Salons del Còmic... però no sé. Un cop llegit m'ha sabut "a poco"... i sí, és cert que és només un primer volum i que després n'hi ha d'altres... però crec que se li podria haver tret més suc a la història. L'argument és el següent: una noia va amb avió cap a Nova York i de cop passa una cosa. Aquesta cosa fa que aterri en una ciutat que és com Nova York.... però sense ser-ho. És el "món mirall", una mena de món paral·lel on no hi ha electricitat i on hi viuen personatges estranys... El punt steampunk és el que atrau. Provaré els altres volums!

Res a dir sobre el dibuix: és perfecte




  • Las chicas siempre tienen pipí (Marie-Périnée Goguenot) 
Obra que no em va agradar gaire. És simplement una mena d'assaig juvenil i il·lustrat sobre el fet d'anar a pixar i com les noies ho tenim, sovint, complicat. 
El que no acabo d'entendre és com un llibre així s'ha importat cap aquí. Vull dir, aquí ja tenim autores que fan aquest tipus de llibres. Però bueno, suposo que el seu públic deu tenir. Aviam, malament del tot no està, eh. Et rius una mica.


  • Escapar (Guy Delisle)
Una mica diferent a les obres que acostuma a fer Delisle però no per això menys interessant. Està basat en un fet real: el segrest de Cristophe André a Chechenia l'any 1997 i durant 111 dies que es van fer eterns. I el còmic ho transmet molt bé: arriba un punt que fins i tot et cansa. Us imagineu estar cada dia tancats en una habitació, sense saber si podreu sortir vius d'allà i/o sense saber quin dia és? Les hores es fan eternes i només pots distreure't amb la teva pròpia imaginació. Ja us dic, el gran mèrit de l'autor, aquí, es transmetre la llarga espera. I ho aconsegueix!




  • Rebétiko: la mala hierba (David Prudhomme)

I acabo amb aquesta. Fa poc em vaig apuntar a un club de lectura de còmic a la biblioteca del Clot, i aquest és un dels primers que hem llegit. He de dir que la coberta enganya i crec que dóna a entendre una cosa que no és... vull dir que sembla d'un altre gènere. 
A mi em va agradar pel fet que no en tenia ni idea del tema (malgrat que el dibuix em tirava una mica enrera). Resulta que el rebétiko es una música grega folklòrica i que al principi també parlaven de hachís i això va ser un dels motius pels quals durant la dictadura de Ionannis Metaxàs (1936) es prohibís i es perseguís. L'instrument principal és el buzuki.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails