28 de juliol 2017

[Records d'infància] El peix Martí

L'altre dia, a la feina, vaig recordar una cosa que fa temps que no em passava pel cap: el peix Martí. I qui és aquest peix? Potser a la vostra escola també en teníeu algun. El peix Martí és un peixet més o menys així:
Els colors no importen: el més important és que la seva boca tingui aquesta forma: < 
Quan feia P-5, a la pissarra teníem un peix com aquest. Ens era molt útil, ens va servir per aprendre quin número era més gran que un altre. Més o menys ho recordo així:

La pissarra era molt més gran, això sí... el peix ocupava una petita part, en un raconet. El cas era que el peix anava enganxat amb un fil i se li podia donar la volta, i com que el peix Martí sempre té gana, sempre va on hi ha més menjar (= la quantitat més elevada = el número més alt).

Amb el temps, pensar en el peix em va servir per entendre els símbols "major de" i menor de" (< / >). 

Visca el peix Martí :-)

26 de juliol 2017

[Sèries] Juego de Tronos | Game of Thrones

Ja ha començat la setena temporada de Juego de Tronos 🌝
No parlaré de la sèrie, que encara no toca (potser al final, o no) però el que si que us vull ensenyar és el que vaig fer per l'emissió del capítol 1.

El que vull deixar clar és que no és una recepta meva, sinó que la vaig treure d'aquí.


Sí, correcte: són la familia dels STARK. 
Però que consti que són la meva família preferida i que malgrat tot, THE NORTH REMEMBERS i al final es farà justícia.

Tornant al postre: quan vaig veure la recepta i les fotos vaig pensar que seria fàcil. Però no ens enganyem: jo no sé cuinar, no se'm dóna bé... ni les coses més simples. Vaig suar molt per aconseguir un resultat digne XDD! a més feia molta calor i els havia de dur a l'altra punta de la ciutat, sabent que arribarien suadets (amb vaga de metro pel mig). En fi. Ni tan mal, però. XD.

No us perdeu aquest post, ja em veia així, jo: LAS MEJORES CATÁSTROFES CULINARIAS DE PINTEREST. Jeje.

Bé, va, en realitat és fàcil: agafes un bizcocho o un sobao, el "desmigajas", el barrejes amb una mica de formatge en crema per fer boletes...i després amb diverses xocolates (blanca i negra) fas la resta. No us explico tot perquè teniu l'enllaç més amunt i no val la pena repetir-me.

El problema principal va ser la falta de temps... no donava temps a endurir-ho. I el segon... vaja, ningú m'havia dit mai que la xocolata blanca tenia un altre temps de cocció. La vaig cagar bastant i vaig haver de comprar més milkybar. 

Abans de sortir de casa els vaig posar 15 minuts al congelador. Total, SÓN STARKS, NO? ja estan còmodes en aquesta situació. Pitjor haver posat algun dorniense...


I el resultat és el que heu vist.
No són perfectes, tampoc pretenia fer una obra mestra... però mira, va quedar prou resulton. I jo sóc molt negada per qualsevol cosa de cuina.... jejeje.


24 de juliol 2017

Micro-ressenyes de còmic 2017 (núm. 5): Como viaja el agua | El pájaro azul | Que no, que no me muero

Cinquena entrega de "micro-ressenyes de còmic".
Aquesta vegada, tres. Allà va:

1. Como viaja el agua (Juan Díaz Canales)


Aquesta història és una mica estranya. Comença com una mena de thriller en el qual veiem a un home de 83 anys que, juntament amb els seus amics, decideixen robar coses i vendre-les. Aquest fet porta bastants problemes al seu fill, que és policia... però la cosa comença a complicar-se quan els amics del iaio comencen a morir sense cap raó aparent.
Això seria la part bàsica, l'argument. Després hi ha tota la resta... la part com... més filosòfica. L'autor intenta mostrar coses com les diferències generacionals, la pobresa, i la por a morir... tot amenitzat amb una mena de to sobrenatural que a mi m'ha frenat bastant. Però és un bon guió, i ben trobat. Ah! i també vull destacar que està ambientat a Madrid, que la ciutat hi surt molt.

2. El pájaro azul (Takashi Murakami)


Em va encantar "El perro enamorado de las estrellas" i aquesta no m'ha decebut gens (bé, si hagués de triar em quedo la del gos, eh!). De nou són tres històries entrellaçades que faran que estiguis a punt de llagrimeta. 
La primera història va sobre un accident de cotxe.. i d'allà, una mica de tot. Demència, vellesa, pèrdua de persones estimades, famílies que es queden sense una part dels seus membres, desastres, esperança, vida. La veritat és que m'ha arribat al cor. És molt bonic, és molt tendre, és dur i trist en la justa mesura i, sobretot, està molt ben dibuixat. Vamos, que doneu-li una oportunitat, no us en arrepentireu. 


I de pas llegiu el del Perro enamorado de las estrellas, que amb una coberta així, crec que ningú s'hi pot resistir (si hi hagués un premi de portades cobertes, jo voto aquesta!).




3. Que no, que no me muero (María Hernández / Javi de Castro)


Un altre còmic imprescindible (més que l'anterior i tot). Trobo que calen més còmics així. Us explico: la Lupe és una dóna que té càncer. Ja de per sí això és una putada, però més putada és que tothom et consideri una persona dèbil/malalta/sensible/delicada, etc. Això és el que fot més. Que t'intenin vendre una vida positiva plena d'ànims i receptes miraculoses ("he llegit que això ajuda a prevenir/curar/aturar el càncer"...). 

No és una història seguida, sinó que són com mini-històries o mini capítols, seguint un abecedari. L'humor irònic que desprèn malgrat ser el tema que és, és digne d'admirar. Jo us diria -de nou- que li doneu una oportunitat, que encertareu. Els dibuixos, de Javi de Castro, acompanyen a la perfecció. Us deixo un exemple...

23 de juliol 2017

[Pel·lícula de la setmana] Los héroes del mal

Los héroes del mal (Zoe Berriatúa)


Hi ha pel·lis dolentes, assumim-ho, és un fet.

Normalment jo sóc bastant generosa quan puntuo... però aquí no puc. La pel·li és dolenta. L'argument és fluix i els personatges no acaben, crec jo, de trobar el seu lloc.

Tot arranca un primer dia de classe desafortunat, escollint males paraules per iniciar amistats quan s'és nou en un institut. A partir d'aquell moment tot es va embolicant. Els tres nanos protagonistes (dos nois i una noia) són uns outsiders que no acaben de trobar el seu lloc i poc a poc entren en una espiral de violència, cada cop menys creïble. No sé, no li trobo el què. Li poso de nota un 4 i encara sóc generosa. (Pel nano del mig, l'Emilio Palacios, potser el més encertat dels tres).

🎬Nota mitjana Filmaffinity: 5,4
🏆Nota Eli: 4

22 de juliol 2017

Restaurant de la setmana: Macchina Pasta Bar

Al barri de Gràcia hi ha molts llocs per menjar, això és un fet. Avui us vull parlar del "Macchina", un local senzillet de to italià i ideal per anar a fer un mos amb els amics.


I per què es diu així? Doncs bé, es veu que fa referència a la petita màquina que s'utilitza tradicionalment per fer pasta. Va ser un invent dels anys 20, un noi italià que vivia a Nova York i que va revolucionar tota la zona del Little Italy amb la seva pasta fresca. I això és. Pel que sembla, la gent d'aquest local construeix / fabrica / fa / produeix la seva pròpia pasta perquè tothom en pugui gaudir.

Mola perquè, a part de bonic, no es tracta d'un lloc car... al contrari. És de preu fix, tu tries el tipus de pasta, el tipus de salsa / topping i apa. També hi ha combinats. El menú del dia, per exemple (que vam triar tot i ser de nit) inclou un primer, una pasta i una beguda per 8.90. És o no és bon preu? Us enllaço aquí el menú. Val a dir, a més, que si sou cervesers hi ha molta oferta de birra artesana (d'aquí però també angleses i americanes).

Són ràpids, són simpàtics i el local és xulo. Què més es pot demanar? Ah, sí... que els postres estiguin a l'alçada. Què us sembla aquesta pannacotta? 😃


👉 MACCHINA Pasta Bar
📧 Astúries, 17 (tenen un altre local al barri Gòtic).
📞 93.676.10.79

💶 Uns 10 euros per persona, no arriba (si agafes el menú).

20 de juliol 2017

[Sèries] GirlBoss

De no veure cap sèrie, ara m'hi estic lluint, jejeje
Una de les darreres que he vist ha estat la de GirlBoss. És, a veure... una sèrie d'estiu.



La història és real, és la vida (versió LLIURE) de Sophia Amoruso, una noia que va fer-se rica (súper-rica) venent roba vintage per eBay. Bé, la història és així: la noia, de nom Sophia, és una mica desastre amb tot: no té ofici ni benefici, malviu com pot gràcies a que el seu pare la pot salvar de la misèria quan es troba en situacions límits. Ara bé, un dia descobreix que pot comprar coses de segona mà (gangues, petits tresors) i revendre-les per eBay a preus desorbitats, cada cop més alts. I la cosa comença a rutllar bé. Gràcies a la bona intuició pels negocis i la bona campanya, cada cop són més les clientes que la busquen i que li augmenten el compte bancari.

Com que li comença a funcionar molt bé, crea la seva pròpia botiga: Nasty Gal vintage. La sèrie arriba més o menys fins aquí, que seria la primera temporada. La veiem fent les seves primeres vendes, superant les seves primeres crisis (laborals, amoroses i d'amistats) i amassant els primers dòlars fins a llogar un local i estrenar la seva pròpia web.



La segona temporada no sé quan serà i que inclourà, però podem fer-nos spoilers mirant una mica la vida de la noia: abans d'arribar als 30 anys ja era SÚPER-RICA i havia escrit un llibre: #GirlBoss (d'aquí el títol de la sèrie). No cal dir que ja tenia sota el seu poder centenars de treballadors i ella mateixa formava part de les llistes dels més rics que fan cada any les revistes americanes.

Però ah, amics. La història seguirà? dos anys després del triomf va arribar el descens i l'empresa va cantar números negatius. Fa poc la va comprar una altra empresa, però bé... tampoc ens adelantem, que de moment la primera temporada només arriba fins a l'estrena de la pàgina web. Es veu que la noia és una perla... acomiadant dones prenyades i saltant-se alguns drets bàsics..


  • Que té de bo?

Doncs que és una sèrie d'estiu. Fresca, divertida. El magnetisme que desperta la protagonista (Britt Robertson) és el que em va cridar més l'atenció (he de confessar que si hagués sigut una altra actriu, potser no l'hagués mirat). Crec que aporta molt i que hi queda molt bé. Clava el paper.



 ... i què de dolent?


L'argument no mata. Bé, és una història real, ok. Versió lliure, ok. Però tampoc és allò que diguis "Ohhh quina súper sèrie"... no. És per veure així en plan de tranqui i per descansar la ment una estona. Realment la noia és força odiosa en alguns moments, però també admirable en altres. No es pot dir que no tingui esperit emprenedor ni que no li posi ganes a l'assumpte, perquè no seria cert. 


18 de juliol 2017

[Punts de llibre] Coordinadora ONG Solidàries, Portugal, Biblioteca La Grua i Parets municipi lector

Avui posaré uns quants punts de llibre, que fa temps que no ho faig :-)

Per començar, aquests quatre de la Coordinadora de ONG Solidàries. Són 4 dones defensores dels Drets Humans: Rosa Parks, Victoire Ingabire, Sampat Pal Devi i Shirin Ebadi.



També alguns de turístics, concretament uns que vaig comprar a Lisboa, quan hi vaig anar fa poc. Són dos de la Torre de Belem i quatre del Mosteiro dos Jerónimos. Que bonic tot! 





Aquests d'aquí sota són d'una biblioteca: La Grua, de Montmeló. Són 4 i els van dedicar a les Jornades Europees del Patrimoni, l'any 2005.



I, finalment, aquest puzzle de 3 peces de "Parets, municipi lector" que enguany ja fan 20 anys. Felicitats! 



Espero anar-ne posant més en les propers mesos. 🌝

17 de juliol 2017

[Lectures] Et donaré tot això (Dolores Redondo)

Fa poc vaig llegir el nou llibre de la Dolores Redondo, l'autora que es va fer molt coneguda per la trilogia de Baztan. I bé, està bé, m'ha agradat el nou llibre. Ara bé, crec que li sobre com dues-centes o tres-centes pàgines...


L'obra, titulada en castellà "Todo esto te daré", té alguns tocs que ens recorden al llibre anterior: tot comença amb una mort que amaga més del que vol semblar.


El personatge principal és el Manuel, un exitós escriptor que, un bon dia, rep la visita de dos guàrdies civils per comunicar-li que el seu marit, l'Álvaro, ha mort en un accident a Galícia. Això descol·loca bastant a l'home, ja que l'últim que sabia ell era que l'Álvaro viatjaria a Barcelona aquell cap de setmana. Què hi feia, doncs, anant a Galícia?

Amb l'ajuda del guàrdia i d'alguns aliats més, el Manuel començarà a estirar la corda per descobrir que s'amaga rera la mort del seu home. És realment un accident? Hi ha algú que volia fer-li mal? La cerca no és fàcil, doncs el noi amagava un munt de secrets familiars (i, de pas, una immensa fortuna). Païr tot això no li serà gens fàcil, al Manuel.

Cap a la meitat del llibre veiem ja el veritable motiu de tot plegat: una subtrama que ens fa viatjar en el temps fins 30 anys enrere i que omple de ràbia a la major part dels protagonistes. Però bé, no ens avancem. L'autora es pren el seu temps per explicar-ho tot (600 pàgines us semblen suficients? jaja) i bé, com ja he dit al principi, crec que li sobren la meitat de pàgines. No cal donar tantes voltes a les coses. Sort, però, que la lectura és bastant lleugera i en cap moment es fa del tot pesat. 

Es mereixia el Premi Planeta? Crec que no. Però amb això no vull dir que sigui mal llibre.. a mi m'ha agradat bastant!! :)



16 de juliol 2017

Pel·lícules de la setmana: Proyecto Lázaro | Les nenes no haurien de jugar a futbol | Ebre, del bressol a la batalla |

Aquesta setmana, tres pel·lícules que podeu trobar a Filmin, plataforma de continguts audiovisuals on hi ha molt cinema independent i que a més ara fa poc han crescut amb Filmincat i on podeu trobar molt cinema en català i produccions pròpies. :-)


Proyecto Lázaro | Projecte Llàtzer (2016)


Ai, aquesta pel·lícula de ciència ficció em va sorprendre molt. No m'ho esperava.

Va d'un home, en Marc, a qui detecten un càncer terminal i li diuen que li queda, com a molt, un any de vida. Ell llavors comença a buscar informació sobre una empresa que tot just comença a investigar sobre la resurrecció... i el que llegeix el convenç prou per fer el pas. Això implica haver de morir una mica abans per evitar que els seus òrgans quedin afectats pel càncer i així poder conservar-se millor (cosa que no entenen algunes de les seves persones més properes). Però bé, 60 anys després, en Marc es converteix en el primer home ressuscitat.

I no us vull explicar gaire més. La resurrecció no és com ell s'havia imaginat i, a part, descobreix coses que no li agraden, sentint una forta impotència per tot el que passa al seu voltant.


El film funciona a base de flashbacks, comença ja amb la clínica, però anem veient continus capítols del seu passat per entendre qui era ell i qui el va ajudar. A part, la pel·li en sí té un to molt reflexiu, amb molts pensaments fets en veu alta. Realment si penseu sovint amb el tema de la mort, aquesta és una pel·lícula que potser us agradarà. A mi és que realment m'ha tocat la fibra sensible O_O
.
🎬Nota mitjana Filmaffinity: 5,6
🏆Nota Eli: 8

Les nenes no haurien de jugar a futbol (2014)

Adaptació d'una obra de teatre que porta el mateix títol. 

Molt sovint quan una pel·lícula és una adaptació de teatre es nota, i en aquest cas és així. Els personatges són més exagerats i els escenaris més limitats... tot i així he de confessar que la pel·lícula em va despertar la curiositat fins a l'últim minut.


Tot comença amb un accident a la carretera: tres persones acaben a l'hospital, ferides. Són un home de 51 anys, una noia de 29 i una nena de 12. Els protagonistes de la pel·li són els familiars d'aquestes tres persones accidentades, però cap es coneix entre ells, i ningú sap que hi feien aquestes tres persones juntes dins un cotxe. Poc a poc, entre retrets i suposicions, el clima es va enrarint..
🏆Nota Eli: 6

Ebre, del bressol a la batalla (2016)


Per últim, una TV-movie estrenada fa ben poc a TV3. Crec que va ser al novembre o així: jo aquell cap de setmana era fora i després ja no la vaig poder veure perquè no la van posar "a la carta". Però bueno, l'he trobat a Filmincat. 


No cal que us digui de què va la història, no? Crec que el títol ja és prou explicatiu. Fa referència als nanos joves (la quinta del biberó) que van deixar-se la pell per defensar el que creien (o el que els hi havien obligat a defensar, que no sempre coincidia i això és important recordar-ho). Els protagonistes són 4 joves que coincideixen al front de l'Ebre l'any 1938. Cadascun d'ells amb els seus propis motius, però el cas és que allà es troben. I el panorama no és gens esperançador, ja ho sabeu. Les tropes de Franco reben cada cop més ajudes i, les altres, cada cop menys.

La pel·lícula crec que es va finançar amb un Verkami i va guanyar algun premi Gaudí. A mi m'ha agradat bastant, però la història no m'ha arribat a atrapar, no m'he fet meus els personatges. Tot i així, crec que tècnicament és molt bona i que hi ha molt bona feina al darrera.

🎬Nota mitjana Filmaffinity: 5,4
🏆Nota Eli: 6



11 de juliol 2017

Visitant "La Model", presó de Barcelona

La presó Model, centre penitenciari de Barcelona, va tancar portes ara fa just un mes. Fins a mitjan de novembre es poden visitar algunes de les instal·lacions: s'ha de reservar a través de la web (Visites a la Model), és gratuït i la veritat és que hi ha molta demanda (si voleu anar i encara no heu reservat: espavileu!). Crec que abans de setembre ja no queda res, i això que fan visites cada 15 minuts i amb caps de setmana inclosos :-)

Doncs bé, ahir vaig anar-hi.

La visita no és guiada: et donen un mapa i has d'anar seguint les línies grogues. Lo bo és que hi ha molt personal de seguretat que a part de controlar et respon a qualsevol cosa, ja que ells es coneixen la presó millor que ningú.

La visita comença a la porta d'entrada i passant tres cancells. Seguint el camí el primer que veiem és el panòptic, que és un punt des d'on es podien veure de forma molt fàcil les sis galeries. Penseu que té una estructura com molt radial i això facilitava que tot es pogués controlar bastant més ràpid.

Pati
Doncs això. Un cop vist el panòptic, et deixen veure tres galeries i el pati. Remarco la importància de parlar amb el personal, més que res perquè ells mateixos són conscients que falta informació i que les coses s'haguessin pogut fer d'una altra manera. Si només mires, la visita queda una mica empobrida. Un dels guàrdies ens ha comentat que es sentien segurs treballant allà precisament per la forma d'estrella que té la model: quan hi havia una baralla, per exemple, en pocs segons arribaven els reforços (ell mateix ens deia que, de forma general, els problemes es resolíen en menys de 3 minuts i que, si passava dels cinc, ja era un problema GREU).


A banda del que hi ha, també s'ha muntat una exposició: "13 històries de la Model", que la podreu trobar a la cinquena galeria. Allà han recreat 13 cel·les amb 13 històries, cada una especial pel que sigui (per exemple, el Vaquilla o Puig Antich).

També hem vist la biblioteca. Bé, no és la biblioteca en sí, sinó la de la galeria. Per sort quan era estudiant de la facultat vam poder anar un dia a fer un taller amb els interns amb l'assignatura de Serveis Especials, i recordava una biblioteca molt més gran. Per tant, aquesta és la de la galeria. Com a curiositat, dir que hi havia tres cartells:

  • Un informant que el préstec és per set dies
  • Un altre avisant que si et canviaven de galeria, que avisessis a la biblioteca
  • I un amb les novetats de gener de 2017 (molt recent tot plegat!)

 

 Altres serveis, perruqueria:


Una cartellera amb avisos (informació sobre el "vis a vis", canvi de llençols, etc.)


I la zona de visites. Màxim 20 minuts i màxim dues trobades per setmana.


I aquí, que avui en dia era la sala de recepció de paqueteria, és el punt just on van matar a Salvador Puig Antich.

El futur de la presó? Diuen que seran equipaments de barri. No em sembla malament, però a la mateixa vegada crec que és un error tirar-la a terra. És part de la història del país i de la ciutat. Algunes ciutats han aprofitat les seves antigues presons per mostrar-les, no sé. O ni que sigui una part... en fi. Hi ha 15 centres penitenciaris a Catalunya i 7 de cada 10 presos no reincideixen (un dels índex de reinserció més elevats, segons diuen). Actualment hi ha 8.749 persones repartides en els 15 centres.

Recordeu: si aneu, sobretot parleu 
amb el personal: tenen molt a dir!

10 de juliol 2017

[Sèries] 13 Reasons Why (Por trece razones)

Fa poc vaig acabar de veure una de les sèries més comentades de la temporada, "13 reasons why", una sèrie juvenil sobre bullying i suicidi basada en un llibre de Jay Asher que porta el mateix títol.



L'argument és simple: Hannah Baker és una estudiant de secundària que arriba nova a l'institut. En pocs mesos veu com les coses es van complicant i que en comptes d'anar fent amics, els va perdent, fruit dels rumors, tafaneries i mentides. Ella, que cada cop és sent més malament, acaba per suicidar-se (tranquils, que això surt als primers minuts del capítol 1, no és spoiler) i a canvi deixa 13 cintes de casset: una per cada una de les persones que li van fer mal.

El protagonista és en Clay Jensen, de 17 anys i un dels millors amics de la Hannah. Serà ell qui escoltarà les cintes (una per una, a capítol per cinta) i anirà desfent les passes de la noia per arribar al tràgic final, inclosa la seva pròpia cinta.

La sèrie l'he vist pel Netflix i puc dir que m'ha agradat molt. Pel que sembla, ja s'està preparant la segona temporada. Crec que els motius del seu èxit són, principalment, dos:

  • En primer lloc, la temàtica. Està clar, és un tema que connecta molt bé amb els adolescents. Qui més qui menys ha patit algun tipus de situació incòmode a l'institut. El cas de la Hannar Baker, en el fons, podria ser el de moltes persones (o almenys, la majoria de coses que li passen). El que destaca la sèrie no és que hi hagi un sol motiu per fer una cosa així, sinó que sovint és la suma de moltes coses, de moltes persones. Cada capítol està dedicat a un personatge, alguns li fan més mal que d'altres... però tots hi contribueixen d'alguna manera o altra... També està clar que el suïcidi és un tema important, sovint tabú. Amb aquesta sèries es trenca una mica i remarca la importància d'ajudar i estar al cas. Tothom és molt vulnerable.
    La sèrie també toca altres temes delicats, sempre vinculats, com ara la violació, drogues, alcohol. De fet, el tema de la violació és una de les bases en les que es basa la crítica negativa de la sèrie, així com la possible apologia del suïcidi. 
  • L'altra part important és l'elecció dels actors. Trobo que exceptuant algun, tots estan molt ben posats en el paper i hi encaixen a la perfecció. El Dylan Minnette és una bona tria per al personatge del Clay Jensen, amb aquell posat mig empanat, mig friki, mig enamorat, mig tímid, mig venjatiu. Al primer capítol es fa un trau al cap i a partir a'allà ens és molt útil per determinar en quin moment de la sèrie estem. ÉS a dir: la sèrie està composta de continus flashbacks i veure en Clay amb esparadrap o sense ens pot servir sovint de pista per veure si estem al present o al passat.

La resta de personatges tenen també els seus propis problemes. Trobem el típic de família desestructurada, la que s'enganxa a l'alcohol com a eina per l'oblit, el marginat a qui ningú vol, el sobreprotegit pels pares, el que no vol explicar la seva condició sexual per por al rebuig social i/o familiar.... etc. Resumint, un bon còctel per a una sèrie juvenil que ho té tot per triomfar.


08 de juliol 2017

Restaurant de la setmana: Giorgio

Fa unes quantes setmanes vaig quedar amb uns amics per sopar. Estàvem pel centre, volíem provar un lloc nou i que tingués descompte... així que vam obrir el Google i vam mirar a veure que hi havia pels voltants (zona fàcil, també cal dir-ho). I vam anar a petar a un restaurant italià, el Giorgio, a tocar de Plaça Urquinaona.

El nom ja ho deixa intuir: es tracta d'un restaurant italià. Em va sorprendre bastant no coneixe'l gens, ja que m'agraden molt els restaurants italians... vaig preguntar i em van dir que portaven un any obert, més o menys. 


Érem cinc persones i ens van fer seure en una taula rodona força ample. El local en sí no és petit, al contrari, i em va agradar moltíssim la decoració. El vaig trobar un lloc agradable, per celebrar-hi algun sopar de tant en tant. Fan pizzes, pasta, rissottos... vaja, lo que vindria a ser el menjar italià que tots coneixem, jaja. Jo vaig triar una pasta que crec que no havia provat mai: amb salsa de pistatxo (=festuc). He de dir que quan vaig veure els plats dels meus amics em vaig sentir "estafada" perque els seus eren molt grans i el meu, força petit (vull dir, amb pocs raviolis si ho comparo amb la resta). Però he de dir, també, que quan vaig acabar ja vaig entendre el motiu: atipa força! Tot i així, tampoc és allò que t'inflis massa, perquè vaig agafar una pannacotta de postre (i normalment si ja estic molt plena la panna cotta no m'entra). Jjeje.

Per cert si mireu la web (oficial) surten unes fotos que no sé d'on són 😐 jaja el lloc és aquest, l'entrada està al costat de la mítica copisteria d'urquinaona:


👉 GIORGIO
📧 Ausiàs Marc, 3
📞 93.317.01.25
💶 Uns 15 euros per persona (però duiem descompte de restaurantes.com o similar). Fan un menú migdia de 13 euros.

06 de juliol 2017

[Lectures] Nosaltres dos (Xavier Bosch)

Amb el Xavier Bosch em passa una mica com amb la Sílvia Soler: no són autors que he seguit des de un principi però que, el que han escrit darrerament, m'agrada. 
Fa dos anys ja vaig gaudir amb "Algú com tu" i ara he tornat a gaudir amb "Nosaltres dos". I això que, en teoria, els llibres romàntics no m'agraden ;-)

Però bé, el que vull dir és que es poden explicar històries d'amor de moltes maneres, i la manera en que les explica ell m'agrada. "Nosaltres dos" va de dos amics que es coneixen a la universitat i als quals veiem créixer i seguir els seus propis camins. 

"L'amistat deu ser això: els llugams invisibles amb 
algú que fa quinze anys que no has vist i és com 
si hi haguessis parlat abans d'ahir"

Ells són el Kim i la Laura, i provenen de dos móns totalment diferents. Ell de casa bona (-la seva família regenta un hotel a Passeig de Gràcia-), pijo, amant del bon rotllo i el passar bastant de tot. No destaca amb les notes però se'n va sortint. Ella, en canvi, és la típica noia de poble (bé, Banyoles, perdoneu) responsable, entrenadora de bàsquet, que treu bones notes i etc. I estan molt units, però com amics. Sempre com amics. Sense fallar-se l'un a l'altre tot i que això signifiqui viure ben lluny.

I bé, que la vida passa. Tant un com l'altre s'enfronten a diferents errors, encerts i, sobretot, a situacions difícils de gestionar per si sol. 

En fi, res més. El llibre va caure per Sant Jordi, igual que el de la Sílvia Soler (Els vells amics). Curiosament els dos tenen molts punts en comú: el pas del temps entre amics. I tant un com l'altre us els recomano, sobretot si ara que és estiu no teniu cap idea de lectura :-) 

Podeu llegir aquí el primer capítol.



03 de juliol 2017

Coneixent Lisboa en família

Fa unes quantes setmanes vaig anar a Lisboa. No havia anat mai :-)

Em va agradar molt. Li vaig trobar un aire decadent que em va fer recordar molt a certes ciutats italianes. És una llàstima que totes aquestes coses -amb el temps- es vagin perdent.

Va ser un viatge familiar:


Amb això vull dir que no vam poder veure moltes coses, però deu ni dó. No van faltar els clàssics imperdibles (Torre de Belem / Mosteiro dos Jerónimos) ni tampoc les caminades per les contínues pujades i baixades de la ciutat. Fins i tot un sopar amb fados en directe, en plan turista (però és que hi havia una zona plena de restaurants amb cantants) :-)

Els impressionants jerónimos

Els tramvies aquests històrics són molt macos també, sobretot sinó els agafaves en hora punta ni en rutes molt turistejades. 


Per últim (sense allargar-me massa) us parlaré d'un MAL RECORD que m'emporto de la ciutat 😝. Veieu aquest gelat tan bonic? El veieu bé?? Té bona pinta, eh?? DONCS NO! Tenia un gust fantàstic i dolcet fins que la meva llengua va topar amb una cosa rugosa, aspre... I QUAN MIRO... VA I M'HI TROBO UNA MENA DE "polilla" asquerosa. Maleït siga 😭


01 de juliol 2017

Restaurant de la setmana: El Taller (del Clot)

No tot són hamburgueses :-)  Aquesta setmana us vull parlar de "El taller", un local ubicat al carrer del Clot. #FemBarri jeje.


És un local polivalent: s'hi pot menjar, pendre alguna cosa.. i gaudir de la seva programació cultural. La filosofia de l'equip responsable és oferir un espai amb propostes culturals sorprenents i diferents. Igual pots gaudir d'un concert, com d'una exposició de pintura, una obra de teatre o un dels seus vermuts musicals dels diumenges. A més, disposen d'un jardinet-terrasseta que per aquesta época de l'any va perfecte :-)


I què s'hi menja? doncs variadet. Us enllaço amb la carta. Entrepans, "wraps", amanides i tapetes variades. Nosaltres vam fer això últim. Erem dues persones i hi vam anar per sopar. Vam escollir algunes empanades argentines, unes patates, una de natxos i una taula de formatges. Tot estava prou bo, l'únic potser a comentar és que els formatges eren força forts tots ells (quan demanes una taula de formatges ja assumeixes que n'hi ha una mica de cada, però aquí tots eren molt forts). La foto que us poso aquí dalt no és meva, sinó de la web. Les meves són més discretes:




👉EL TALLER - BAR CULTURAL
📧 Carrer del Clot, 71
📞 93.169.39.00
💶 Per quedar tip amb tapetes, uns 12-15 euros/ persona.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails