29 de maig 2017

Micro-ressenyes de còmic 2017 (4): Ms. Marvel | Mi amigo Dahmer | Casualmente | Sabrina, agente espacial | Ojos grises

Cuarta entrega de les micro-ressenyes de còmic. Aquest cop són cinc els escollits :-)
[Perfil a Goodreads].

Ms. Marvel

Jo, sincerament, no distingeixo súper-herois de la Marvel amb els de DC. No puc, és superior a mi... i mira que ja m'agradaria, eh, però a dia d'avui entrar en un tema així em fa mandra per la quantitat de referències anteriors que ja existeixen. És com una muntanya que no sé per on s'hi ha de pujar. Però bé, de tant en tant trobo una porta oberta i miro... i això és el que m'ha passat amb la Ms. Marvel. Independentment de si és una x-men o una avenger d'aquelles, la història és fàcil de seguir fins i tot sense referències.
La protagonista és la Kamala Khan, una noia musulmana (la primera!) que viu a Estats Units i descobreix que té súper-poders. És aquí quan ha d'escollir el seu nom en clau i tria Ms Marvel perque la seva ídol és la Carol Danvers, una Ms Marvel anterior i, pel que es veu, molt coneguda :-)

I el còmic va d'això, de la seva descoberta i les seves primeres intervencions (on ja coneixerà altres súperherois similars). Realment m'ha agradat perque l'he vist fresc, actual, trencant tòpics. És el primer de la sèrie i segurament acabi llegint la resta. 

Mi amigo Dahmer (Derf Backderf)

Aquest és bastant xungo a nivell de tot. El tipus de dibuix no m'acaba d'agradar, però la història s'ho val.
L'autor, quan era jove, va compartir classe amb un noi d'allò més extrany... i amb el anys aquest noi es va convertir en "El carnicero de Milwaukee", un assassí en sèrie terrorífic

El que explica l'autor és el seu punt de vista, sense més. No va gaire més enllà. Explica la relació que va tenir amb aquell noi, les coses rares que feia, la seva solitud, les seves bromes...però vaja, que ningú s'esperava que acabés fent alguna cosa així. Segons la wikipedia, va matar a 17 homes (sí, tots homes, era un reprimit). També va practicar necrofilia i canibalisme.

És un llibre ben narrat i estructurat. El dibuix m'ha frenat bastant (sobretot perquè els personatges semblen més adults del que són realment) però en sí està molt bé. És una manera diferent de veure a una persona.



Casualmente (Fumio Obata)

No sé el motiu pel qual vaig agafar aquest còmic de la biblioteca, ara ho pensava. No sé si el vaig veure recomanat a un blog o ves a saber. Bé, no està mal... 
El punt de partida és la mort del pare de la protagonista, japonès. Ella ha deixat enrera tot aquest món i viu feliçment a Londres, però el retorn i la trobada amb la seva família la farà canviar... i és que allà a Japó són molt tradicionals i hi ha costums molt arrelades. 
És una novel·la gràfica de ritme pausat i de caràcter personal, que convida a la reflexió. 

Sabrina, agente espacial (Álvaro Mas)

Un dia vaig trobar un autor de còmic a Twitter, gràcies a la plataforma d'autoedició NEUH. Em va fer gràcia com dibuixava, amb un estil que beu del manga però sense ser-ho, amb colors vius, traç negre contornejant figures i guió interessant (almenys, el que vaig veure en aquell moment, on convidava a llegir el primer capítol d'una obra seva).
Per tant, quan al Saló del Còmic vaig trobar un dels seus còmics autoeditats, no vaig dubtar en comprar-lo. I n'estic contenta!

En aquest cas és una història curta d'una noia que necessita realitzar una súper-missió. Rius bastant. Està ben fet, és divertit. Els dibuixos són simples en blanc i negre, però no ho dic per treure-li mèrit, m'agrada. ;-)



Ojos grises

I finalment, Ojos grises.
Aquest sí que tinc clar el motiu pel qual el vaig agafar: està contextualitzat a Barcelona dels 80. Si veig un còmic que està ambientat a Barcelona, l'agafo.
Aquest té una història bastant plana: són un grup d'amics (amb walkman i samarreta dels cazafantasmas) que veuen una cosa que no haurien de veure; un abús de poder... en un barri que es va perdent entre enderrocs i noves construccions. A part, també inclou una tendre història d'amor adolescent :-)


27 de maig 2017

Restaurant de la setmana: SMS Delícies

Ara ja fa unes quantes setmanes, vaig dinar pel barri de Gràcia. M'havia apuntat a unes jornades bibliotecàries amb uns amics, i com que es feien per allà... :-) Doncs bé, el restaurant escollit va ser un que es diu SMS DELÍCIES

La ubicació és molt bona: el carrer Astúries (pels despistats: el carrer peatonal que hi ha just sortint de la parada de metro de Fontana, L3). La veritat és que per allà hi ha molts restaurantets (la setmana vinent us parlaré d'un que està al costat i que vaig provar pocs dies després).

Bé, el que deia, és un bon lloc. Feien menú migdia i la varietat per escollir ens va fer quedar allà. De primer alguns van triar amanida i d'altres una crema. Us poso una foto:


Ah! Totes les fotos que posaré avui les ha fet un company de professió, l'Oriol Bras. Podeu seguir-lo a Instagram!: https://www.instagram.com/oriolbras/

Els segons també estaven molt bons. Aquí us poso dos fotos més. Jo vaig escollir el pinxo... mm, anava amb una salsa dolceta molt bona! :-) Ah! també dir que una de les companyes era vegetariana i no va tenir cap problema, hi havia plats per ella (bé, quan hi ha tres o quatre plats per escollir ja ho dones per suposat, però buenu!).



El tracte va ser correcte i van ser força puntuals en tot (prendre nota de la comanda, servir, retirar, cobrar...). M'hi vaig fixar perque anàvem amb el temps força controlat :-) Potser l'únic punt negatiu és que les taules estan força juntes les unes amb les altres i estàs una mica apretat. 😜

👉SMS DELÍCIES
📧 Astúries, 33
📞 93.217.95.47
💶 Menú migdia 11 euros
🌍 http://www.smsdelicies.com/

25 de maig 2017

1 any a #BibBellvitge

Qui dia passa, any empeny. Fa 365 dies vig començar a treballar a una biblioteca universitària (UB - CRAI Campus Bellvitge) i com qui no vol la cosa, el temps ha passat molt ràpid... :-) 

Aprenent cada dia! 








Post relacionat

23 de maig 2017

[Punts de llibre] Conte va, va de contes... i alguns més!

Avui, una mica de punts de llibre, que ja toca... :-)

Per començar, uns que s'han fet des del CEIR-ARCO, que és un centre educatiu. Concretament, els alumnes d'Integració Social. (Desconec si n'hi ha més, de punts!). Són de temàtica "anti-rumors".


Aquests són de la fira "Conte va, va de contes", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies. Cada any fan un puzzle de tres peces, aquesta vegada també n'hi havia un de suelto per fer el conjunt. Els trobo molt bonics (il·lustració de Sebastià Serra)



Aquest, una petita troballa:


L'ha editat el Memorial democràtic. Coincideix amb l'exposició que estan fent ara: "Patufet en guerra". Per cert, durant set setmanes també s'està fent un seminari: "La memòria i el còmic".

Per últim, un parell d'una llibreria italiana Radice Labirinto, llibreria infantil i juvenil de Modena (com el vinagre).

I de moment, fins aquí. Un altre dia, més! :-)

21 de maig 2017

Pel·lícula de la setmana: Rosalie Blum

Vaig descobrir el personatge de la Rosalie Blum fa uns quants anys, quan una amiga bibliotecària em va dir que llegís el còmic, que està molt bé, que m'agradaria. Va encertar de ple: em vaig enamorar dels personatges i de la història... i des de llavors no he pogut parar de recomanar-lo.

Un bon dia, en van anunciar una peli. A França. I tot i que moltes no traspassen la frontera, aquesta ho va fer. I calia anar-hi! :-)


He de dir que la pel·lícula és fidel al còmic i manté la màgia de tot plegat. Està dividida en tres parts, tal i com passa amb el còmic, i cada cop la història et va atrapant més.

Els protagonistes estan molt ben escollits (tenia dubtes sobre la pròpia Rosalie, força diferent físicament a la versió còmic, però realment funciona molt bé). Fins i tot l'àvia (bé, la mate del noi) és força clavada, jeje. 


Per si us pregunteu de què va la història, dir només que es tracta d'una pel·li on apareix gent que està sola, que potser no són del tot feliços però que van sobrevisquent com poden... fins que un bon dia les coses canvien una mica i troben un motiu de diversió espiant-se els uns amb els altres. Dit així sóna molt raro, però quan la mireu (pq ho heu de fer, o llegir-vos el còmic) veureu que és una història súper tendre.


El còmic em va enamorar per el detallisme de les il·lustracions... és tan bonic! 💗

... i la mare del noi! #SomFans!



18 de maig 2017

Cap de setmana il·lustrat: "Conte va, va de contes" (Vilanova) + "Tastacontes" (Vilafranca)

Aquest cap de setmana passat es podria definir com un "cap de setmana il·lustrat", ja que van coincidir dos grans esdeveniments de la primavera: la fira "Conte va, va de contes" de Vilanova i la Geltrú i la fira "Tastacontes" de Vilafranca del Penedès.

Conte va, va de contes (Vilanova)

Els que tingueu bona memòria i aneu seguint el blog, potser us sonarà  aquesta fira, organitzada per l'Associació pel Foment de la Literatura Infantil i Juvenil Judit Sendra GarcíaAltres anys hem pintat cubs i personatges (veure aquí) i enguany, per celebrar els cinc primers anys de fira, s'ha fet una mega exposició.

Si no m'equivoco, crec que érem 67 il·lustradors. Molt contenta de formar-hi part al costat de grans professionals de la il·lustració catalana!



La meva aportació

Apartat d'esboços diversos

En acabar l'exposicó, vam fer un sopar de germanor i ens van regalar els punts de llibre creats per a l'ocasió i que formen puzzle, com cada any. Preciosos tots :)


Tastacontes (Vilafranca del Penedès)

I de nou el Tastacontes, també en plan veterana. Aquest any s'arribava a la 17ena edició, però jo només en fa tres que hi participo.

La cosa consisteix en que durant dues hores i escaig, et venen diferents nens i nenes amb un conte que han escrit. Ràpidament tens que llegir-lo i fer-ne una il·lustració :-) El que mola és el diàleg amb els nanos: com s'han imaginat el personatge, quina escena volen que dibuixem... la majoria s'ajunten amb tu per pintar i és molt bonic! a més també des del ZigZag (entitat organitzadora) t'assignen un ajudant (nen/a del taller) perque et doni un cop de mà pintant i canviant l'aigua dels pinzells quan fa falta. Són un encant!


Aquest any m'ha tocat il·lustrat la història d'un drac simpàtic que viu en una cova amb una cuina on fa verduretes, una amistat adolescent i profunda entre dos adolescents i una malaltia pel mig i una altra d'una papallona que parla (són tres, normalment). Tenen una imaginació increïble, m'encanta!!


Tant de bo més caps de setmana així! 

Per cert, el cap de setmana va donar més de sí: a banda de la expo World Press Photo de la qual ja us en vaig parlar ahir, vaig tenir el gust de conéixer la biblioteca japonesa que hi ha a Barcelona. No sé si la coneixeu, en vaig parlar dilluns en un altre blog:

17 de maig 2017

[Expo] World Press Photo 2017 al CCCB #WPP17BCN

Hi ha una exposició de fotografia que ningú s'hauria de perdre: el World Press Photo. Enguany, l'edició del 2017 s'ha avançat en el calendari i l'estan mostrant ara. Teniu temps fins el 5 de juny!

Amb aquesta ja són 13 les edicions de l'exposició sobre foto-periodisme organitzat per la Fundació Photographic Social Vision. S'hi poden veure un total de 143 fotografies dividides en diferents temàtiques: conflictes socials, esports, animals...

Com diuen ells mateixos, es tracta d'una bona oportunitat per poder veure el món des d'un punt de vista visual i deixar-se sorprendre, emocionar o fins i tot plorar. I és que el WPP no deixa indiferent a ningú, la majoria de fotos et deixen un resgust trist i només tindries ganes de plorar.

Penseu que les 143 fotografies escollides han partit d'un total de més de 80.000 imatges (més de 5.000 fotògrafs de 125 països diferents). La guanyadora és la que teniu aquí a la esquerra... suposo que tothom recorda el moment i fins i tot haurà vist el vídeo. L'autor és Burhan Ozbilici, de l'agència Associated Press. Us imagineu el moment? Com es devia sentir el fotògraf? uf.

Trobo que aquest any, si cap, les fotografies seleccionades encara són més dures. No sé si perquè hi ha més conflictes armats (o són més mediàtics) o perquè hi surten més nens... o no sé. Però en moltes haguès plorat allà mateix.

Aquestes són més agradables. Gent disfressada de panda per ajudar als petits pandes:


Es que posar-vos la foto d'un rinoceront mort a causa del robatori de la seva banya de marfil no em ve de gust, sincerament :-(. També n'hi ha algunes de curioses, com les que ensenyen una festa espanyola (poble: Ibi) on simulen un cop d'estat i s'omplen de farina. Aquí ho explica: Fiesta de los enharinados.

Us deixo l'enllaç de la expo. Fan també moltes activitats paral·leles, doneu un cop d'ull! :-) http://www.cccb.org/es/exposiciones/ficha/world-press-photo-2017/225930

16 de maig 2017

Els videojocs de la meva vida (I): Prehistorik

Qui em coneix sap que no jugo a videojocs actualment. Com a molt (i això sí, cada dia), malgasto una mica de temps per alguns jocs a la tablet, però tipu grangetes i coses d'aquestes per passar l'estona mentre cuines o mires La Riera. :-)

Ara bé: tots tenim un passat, i va haver una època de la meva vida que no em desenganxava de la Game Boy de Nintento o la MegaDrive de SEGA. Quins temps. I no se'm donava malament... però després van venir les modernors i amb la Playstation ja no hi va haver feeling. Jeje. I mira, amb aquestes entrades vull fer un inventari dels jocs que han passat per la meva vida (de fet m'inspiro molt en "Jocs de la meva infantesa" del Toni (visiteu el seu blog que està molt bé). 

Jo escriuré al voltant de la nostàlgia i els records personals. I començo amb un clàssic, el PREHISTORIK, 1991.




Els meus primers videojocs no els vaig jugar a casa meva, sinó a casa de la meva amiga Anna. Erem veïnes, jugavem sempre. Ella tenia germans grans i a la seva habitació, en un raconet, hi havia un ordinador... la d'hores que ens hi vam passar :-) I oh, el Prehistorik tenia bona fama: fins i tot alguns dies haviem jugat amb ell al col·le (o potser era el prehistorik 2, ja no sé...)

El joc era divertit. El protagonista era un homenet neandertal que duia una arma d'aquestes típiques de cavernícoles, i havies d'anar "matant" dinosaures i personatges dolents. De tant en tant trobaves trossets de pollastre i els havies d'anar agafant. De fet, pel que llegeixo, l'objectiu era recollir tant de menjar com fos possible i podies entrar a coves i tot.


 Pantalla que sortia quan s'estaven carregant els gràfics

Per matar bitxos dolents amb el garrot ho havies de fer apretant la barra d'espai. Jo no sé com no ens vam carregar el teclat, sempre donant-li per matar-ho tot.

Heu de pensar que erem dues persones en un espai reduït i totes dues voliem jugar a la vegada, per tant el que feiem normalment és que una s'encarregava de moure el personatge i l'altre d'apretar l'espai per matar els enemics.

La veritat és que en guardo molt bon record i crec que per ser l'época que era, els gràfics i tot plegat estaven molt ben fets. Hi ha jocs de la mateixa época o una mica més posteriors que no eren tan monos. I bé, acabo ja posant-vos el vídeo:


Imatges extretes de: Retro gaming: Prehistorik

13 de maig 2017

Restaurant de la setmana: Santa burg

Si una cosa m'apassiona obertament quan menjo fora, són les hamburgueseries :-)

La que us comento avui és la "Santa Burg", que té un local a Sants (Vallespir, 51) i un altre a l'Eixample (València, 273).

El primer que vull dir és que el local em va agradar molt. El vaig trobar modern, agradable, de la mida justa i sense tenir les taules enganxades l'una al costat de l'altra (cosa que en restaurants així petits s'agraeix). També el personal va estar bé, tot correcte en aquest sentit.

Segons la web, l'amo del negoci és un senyor que es diu Alain Guiard que ha treballat en cuines nacionals i internacionals i que va ser fins i tot campió mundial d'un concurs de càtering l'any 2013 (això és informació que comento perque està a la web, res més) :-)
Total, que un dia va voler fer una hamburgueseria moderna i aquí la tenim. I com que va tenir éxit, després en va obrir una altra.


Aquestes són les hamburgueses que ens vam demanar. I també unes tires de pollastre arrebossat.


La carn és "DRY AGED". Us preguntareu què vol dir, jo també. Però us ho explico perque ho acabo de llegir: és un procés de repòs que se li fa a la carn de vaca. És a dir, agafen la carn i la deixen reposar una mica perquè perdi la humitat i per tant això fa que pugi el gust. Molt curiós.


Una altra cosa que també em va agradar és el menú, que a la vegada fa de "mantell" (no sé si aquesta és la paraula més idònia, però em refereixo a lo que hi ha sota els plats... entre la taula i el plat). Jo em vaig agafar una hamburguesa "Sant Jordi", que és carn de butifarra amb ceba confitada i formatge cheedar. Simple però eficient, molt bona. De postres vaig optar per un LEMON PIE, que és un pastís rollo anglo-americà de llimona. En fi, un lloc agradable!

👉SANTA BURG
📧 Vallespir, 51
📞 93.676.39.74
💶 Uns 15 euros per persona 
🌍 http://www.santaburg.com/

12 de maig 2017

[Lectures] Els vells amics (Sílvia Soler)

He de reconéixer que la Sílvia Soler és una autora que m'agrada molt. La vaig descobrir amb "Petons de diumenge" i poc a poc he anat llegint coses seves a mesura que em cauen a les mans o les trobo per la biblioteca (volgudament o no). 

Crec que la seva millor obra -a falta de llegir-les totes per poder comprar com déu mana i amb més criteri- és la de L'ESTIU QUE COMENÇA, però he de dir que el seu darrer llibre, "Els vells amics" també m'ha agradat molt.

Però anem a pams: al llibre no hi passa gaire cosa. És a dir: és una "slow-read", d'aquelles que llegeixes amb dues passades; un llibre de lletra gran on s'hi explica el passar per la vida de cinc amics. I potser és per aquest motiu que alguna gent diu que és un llibre fluix, i ho entenc. O no. Però, que us he de dir, a mi m'ha enamorat.

A vegades llegeixes històries i te les fas pròpies, et fas amic dels protagonistes, et sents un més. I aquí crec que m'ha passat això, que m'he sentit una espectadora propera del que s'explica. Ja sigui pel tipu de personatges, pel seu amor a l'art o per les coses que els hi passen o senten (crec que és un llibre psicològicament interessant i m'agrada el tractament que fa dels personatges). 

La història la formen cinc amics que es van conéixer en un viatge a París mentre estudiàven belles arts. I els anem veient créixer per la vida. Enamorar-se, frustrar-se, sentir que no fas allò que vols fer o lluitar per una vida que et faci oblidar el passat.

La vida, no sé, és això. I Sílvia Soler sap fer créixer els personatges!

11 de maig 2017

Viatjant per.... Madrid · Aranjuez · Segovia · Toledo

Fa poc vaig viatjar al centre d'Espanya, concretament a Madrid. Va ser amb uns amics i per aprofitar una mica la Setmana Santa (si més no, el cap de setmana festiu). Realment estava tot molt car a tot arreu... i farts de mirar opcions, vam escollir Madrid. Com que tots ja hi havíem estat vam pensar que faríem excursionetes pels voltants: Aranjuez, Toledo i Segovia. I dit i fet, tu. 

Dia 1: Aranjuez

Vam arribar a la ciutat bastant aixafats. El motiu és clar: vam anar amb bus des de Barcelona (el preu de l'AVE un divendres sant comparat amb el del bus era brutal XD). I res, vam arribar a Madrid ben d'hora-ben d'hora-ben d'hora i cap allà. Òbviament, vam visitar el Palau.

El palau en sí... està bé. Molt pompós, ja m'enteneu... ;-) Molt gran!!!


Després vam passejar per la inmensitat dels jardins que el rodejen (déu meu, són enormes!!) i vam veure animalets, fonts, flors, ocellets... ah!!! i un museu també de barques reials. Però barques tipu gòndoles, les barques amb les quals els reis de l'época (un Felipe o un Alfonso d'aquells, jeje) passejaven pel riu Tajo. Això em va agradar. 


Dia 2: Segovia

No havia estat mai a Segovia. Em va agradar moltíssim.
Pel matí vam visitar l'Alcázar. Em sentia una mica com un Lannister a Roca Casterly, entre tantes armadures i escuts. Hi ha una expo a dins força àmplia sobre la Biblioteca del Real Colegio de Artillería (l'alcàzar en va ser seu durant un temps). A banda de panells informatius també hi havia exposats llibres de l'época. I després souvenirs:


Després vam dinar i vam seguir visitant la ciutat. Hi havia botigues curioses:


Perdoneu, ja sé que les meves fotos no són gaire turístiques. 
No podia faltar l'acueducto. Em va sorprendre veure'l, no sé, tan gran, tan ben fet, tan ben conservat, tan antic... :-) Sí, molt bonic. 


Com que no estàvem prou cansats encara (EHEM) de tornada a Madrid vam pensar que no passa res si és tard i fosc, calia fer més coses. Vam baixar, crec a la parada de tren de "Nuevos ministerios" i d'allà vam caminar fins al Templo de Debod (cap de nosaltres l'havia vist físicament), i després fins on teníem l'apartament, prop de Atocha. No sé, vam caminar molt XD. 

Dia 3: Toledo

Bé i finalment el diumenge de Pasqua el vam passar a Toledo. Allà vam comptar amb una guia de luxe, la meva amiga Elena que vaig coneixer fa 11 anys a VITERBO fent l'erasmus i que ens anem veient sempre que podem. Ella va fer la carrera a Toledo i ens va ensenyar cada racó de la ciutat.


Un amic que vaig fer. Estava una mica rígid:


Vam visitar edificis, com la sinagoga.
Però lo més bonic va ser després de dinar que vam anar a la part de la vall per veure Toledo des de l'altre costat del riu. Vam agafar un bus (on, per cert, hi havia una senyora que cridava enfotent-se de catalans i "el barsa") i vam parar en un lloc amb unes vistes magnífiques. I vam seguir caminant molt més.



I més destrossats que cap altra cosa, vam tornar a Madrid (on encara ens quedava caminar i caminar més, jaj). Només dir que vaig tornar a Barcelona amb una bullofa al dit tan gran que semblava que de cop m'havia crescut un sisè dit.

Resumint: uns dies molt agradables descobrint nous paisatges, bona companyia, molt bon temps, etc.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails