29 de setembre 2016

Bola de DraG, festa #AlliOliOle

L'altre dia vaig anar a una festa una mica friki: una festa temàtica de Bola de Drac en una discoteca gay, la Arena Tango (de la família de les altres Arena que hi ha o hi ha hagut). Són unes festes temàtiques que es diuen ALLIOLI OLE



Va ser molt friki i va molar. Vaig anar amb uns amics i al final vam ser una bona colla, companys de la facultat inclosos. XD


Lo millor:
  • Que hi havia un núvol Kinton per fer-se fotos rollo photocall
Grelda i Eli, crazy librarians en acció
  • Que hi havia pantalles amb projeccions de Bola de Drac de forma continuada. Va ser genial reviure algunes escenes! Quina bona sèrie!! Algunes escenes són molt mítiques, com quan per primera vegada es troben el Goku i la Bulma o quan veuen per primera vegada el núvol kínton... però també d'altres com...
LA TORTURA ERÒTICA DE'N PILAF, jajaja! boníssim! 
La recordeu??? ajjaja!



20 de setembre 2016

Avui també va de còmics

Ja fa unes quantes setmanes vaig posar per aquí alguns còmics (veure => "Avui va de còmics"). Amplio l'entrada amb un post que decideixo titular "Avui també va de còmics". ;-) Sí, ho sé, rebosso l'originalitat ¬_¬

Bé, doncs aquí van algunes micro-ressenyes més. 

LOS FANTASMAS DE ERMO (I: Fuego)

Aquest còmic el vaig llegir gràcies a l'eBiblio, el que passa es que és una primera part i no he aconseguit trobar disponibilitat per la resta (en total en són tres). Veient la coberta del còmic ja ens podem fer una mica a la idea del tema. O bueno, si més no el context històric. 

L'Ermo és un nano pobre que no té pares i que adora el circ. Les circumstàncies de la vida el porten a enrolar-se en una companyia de circ ambulant, i els seus trucs fora del comú el converteixen en tota una petita estrella per descobrir. Però ai, res és fàcil. En pocs dies la Guerra Civil esclata i tot se'n va en orris. A veure si puc llegir el segon i el tercer...


UNA JUDÍA AMERICANA PERDIDA EN ISRAEL


Potser, de tots els còmics que he llegit aquest any, aquest és un dels més interessants. Tinc clar que el posaré al top ten que faré a finals del 2016, però 

Es tracta d'una obra autobiogràfica. Sarah Glidden és una jueva que viu lluny dels seus orígens però que, gràcies a un programa anomenat TAGLIT, viatja cap a Israel. El Taglit està gestionat per una entitat sense ànim de lucre que fa que els jueus del món puguin fer aquest viatge turisticoespiritual un cop a la vida.

És un viatge curt (ara no recordo, una setmana o així?) però intens i que l'autora ens explica fil per randa. El seu excepticisme inicial trontolla com millor coneix la història dels seus anteriors, i el diàleg amb les diferents persones que van de viatge amb ella (inclús el guia) ajuda a que tingui una visió més àmplia dels fets. O sigui, ella va amb la idea de que aquests vitges són una menjada de coco i en surt d'allà amb més dubtes (o firmeses) que mai. En fi, un viatge cap al JO interior narrat amb un estil delicat i efectiu, amb tons amables i il·lustracions empàtiques. Recomanat 100%!

LA HERENCIA DEL CORONEL

Agh, tela, amb aquesta història. Molt xunga.

El protagonista és Elvio Guastavino, un pertorbat en tots els sentits fill d'un torturador. Ha crescut amb la violència, i de gran és un funcionari tímid que només viu per estalviar i comprar-se una nina de porcelana... 

El que li vol fer a la nina i la relació que això té amb el seu passat ja ho descobrireu vosaltres mateixos si llegiu el còmic. L'únic que puc dir és que tot plegat és repugnant i deixa veure la cara més fosca d'una dictadura militar plena d'impunitat i silenci. S'ha de reconèixer, però, que es tracta d'una obra d'una gran qualitat...


SONRISAS DE BOMBAY

Es bastant improbable que algú encara no hagi sentit mai a parlar de l'ONG Sonrisas de Bombay, però potser pocs en coneixeran la història, els seus inicis. Doncs bé, esteu d'enhorabona perquè a banda dels llibres ara també podeu trobar-ho en forma de còmic.

El còmic repassa la fundació de l'entitat: des de que Jaume Sanllorente viatja per primer cop i amb certa curiositat a la Índia fins que hi acaba formant una de les associacions més conegudes per ajudar a quantes més persones millor. Podem veure-hi els temors, alegries, inconvenients i problemes.... però sempre amb un somriure. En fi, que m'ha agradat!

18 de setembre 2016

Pel·lícules de la setmana: La isla mínima / El corredor del laberinto

Acabo de tornar de València. Fa 10 anys vaig fer un erasmus a Itàlia i resulta que aquest cap de setmana es casava una noia que vaig conéixer allà. Retrobaments així després de tant de temps són bonics, el temps sembla no aturar-se. Com si encara estiguessim allà. 10 anys, joder. Com passa el temps.

Però que no vull parlar d'això, ara. He anat amb autobus de la marca ALSA. Cal dir que s'ho curren. Vaig trobar uns bitllets tirats de preu i quina ha sigut la meva sorpresa quan avui he pujat al bus i he vist que era un de classe superior. I que cada cadira tenia una pantalla individual amb moltes pelis i sèries per escollir...! El trajecte, de quatre hores, m'ha passat volant :-) He vist dues pelis:

La isla mínima (2014)

Aquesta és aquella peli que va guanyar tants premis Goya. Pel títol i l'argument no em sentia atreta per ella, per això he trigat tant en veure-la. A més, la mig confonia amb "El niño", ja que un dels actors és el mateix (i es van estrenar per les mateixes dates, aprox).

El cas és que la pel·lícula està molt bé. No sé si per guanyar 10 Goya, però bé. Els protagonistes són dos policies que investiguen la mort de dues noies en un poblet. Els cossos apareixen amb evidents signes de violència i poc van lligant caps fins aconseguir saber que hi ha darrera de tot plegat. 

És una pel·lícula amb importants silencis, secrets i problemes personals. 

  • La meva nota a Filmaffinity; 6 (Interessant) / Nota mitjana: 7,2 (54,409 vots)

El corredor del laberinto (2014)

Aquesta sí que la volia veure, però em va passar que com que vaig pensar que l'argument era interessant, la deixaria aparcada fins que pogués llegir els llibres. Però com sempre, el temps va fer que la promesa caigués en l'oblit i no ha estat fins que van estrenar la segona que em vaig adonar que encara no ho havia fet. I bueno, no sé si fer-ho, crec que em quedaré amb les pelis, que no estan malament (almenys la primera!).

Imagineu que un dia desperteu en una mena de recinte tancat i no sabeu com heu arribat allà. Doncs bé, aquest és el punt de partida de la peli. Cada mes, un noi apareix allà i ningú sap com hi arriben (ni ells mateixos recorden res de la seva vida anterior, exceptuant el seu nom). L'únic que saben és que els envolta un gran i robust laberint que cada nit canvia de posició.

Com que la segona ja està també en DVD, crec que la miraré aviat. M'he quedat amb les ganes de saber com continua la cosa.... :-)
  • La meva nota filmaffinity: 7 (Bona) / Nota mitjana: 5,9 (25.914 vots)

14 de setembre 2016

Descobrint la biblioteca universitària

La vida, ja ho diuen, són etapes. Algunes pitjors, algunes millors. Altres potser més neutres.

Ja sigui per la mala gestió personal del temps o per voler fer massa cosa, he de reconèixer que fins fa ben poc estava ben saturada. Dormia malament, notava que tenia poc temps per les meves coses, em sentia buida. I això que de totes les etapes se n'apren, això sí, però ja m'enteneu. 

Fins que les coses van canviar. He tancat tres etapes en poc temps. En primer lloc, un canvi de feina (que és el motiu d'aquest post). Aquest primer canvi m'ha suposat un altre ordre de vida i, ben gestionat, m'ha permès recuperar aficions: dibuixo més, per exemple. Això ha vingut lligat al segon canvi, més relatiu, que és canviar l'Escola de la Dona (on fins ara estudiava il·lustració) per l'Escola Joso (on aprendré més sobre el còmic). Un pas que em ve molt de gust! I en tercer lloc, i no per això menys important, l'etapa al COBDC s'ha acabat.

Abans d'hora però amb pas ferm, ens hem dissolt per deixar pas a un nou equip. D'aquesta etapa podria dir moltes coses... inclús en podria escriure un post sencer... però em conec massa, i sé que potser diria coses que no vull dir. Em quedo amb les coses bones, que n'hi han hagut, I com diria un dels companys d'equip, "de tot se n'apren". I sí, i tant. Massa que n'hem après. O sigui que ben contenta d'haver format part de tot plegat i desitjant que a la nova Junta li vagin molt bé les coses. Fàcil no és! 

Biblioteca universitària


Des de fa pocs mesos estic a la biblioteca del Campus de la salut de Bellvitge, de la UB. Què puc dir? aprenc cada dia coses noves, que ja és molt. :-)

Els primers dies que vaig estar allà, per exemple, vaig haver de revisar revistes sobre emergències mèdiques. Ni us podeu imaginar la quantitat de desgràcies que ens poden arribar a passar. Hachazos, infeccions a tope, insectes letals, electrocutacions. I molts d'aquests articles ben il·lustradets amb fotos a todo detalle! xD

Els estudiants universitàris i la comunitat universitària en sí és tot un món. Quan t'ho mires des d'aquest costat es veu tot molt diferent. (Sembla que estigui descobrint la sopa d'all jo també..) El que vull dir és que ara m'adono de moltes coses que quan era estudiant no valorava. Si es que algunes coses em fan pena i tot. Alguns usuaris es "despisten" molt amb el tema del retorn...

I després hi ha el tema de la formació. Alguns de nosaltres fem sessions formatives a alumnes. Jo ara aquests dies estic fent formacions a nanos de 1er. Són de dues hores, potser una mica feixugues d'absorbir, però de contingut interessant (i no perque les faci jo, pobre de mi, que a mi els materials me'ls han donat fets i cronometrats com qui diu!). No, però l'altre dia em va passar algo així:

Clar, amb aquest punt de partida... XD però que vaja, que estic molt contenta. Almenys aquestes sessions em serveixen a mi també per recordar coses bàsiques de funcionament del CRAI o practicar amb bases de dades... (elles i jo mai hem sigut amigues però ja poc a poc anem intimant). També s'ha de dir que sóc una mica DORI i oblido sovint coses, però poc a poc.


I poc més a dir. Bueno, sí, que per ara m'estic ocupant del grau de Podologia (dels llibres de podologia, s'enten). Total, m'estic fent súper experta en PEUS.
En fi, una experiència que de moment m'està resultant força agradable. Ara per ara no vull pensar en el futur. En el present estic bé, i que duri :-)

03 de setembre 2016

Restaurant de la setmana: Il brigantino

Aquest estiu he estat bastant per Lloret. No tinc cotxe actualment i així limita bastant els moviments, però per sort a Lloret cada temporada hi ha coses noves, i una d'elles és aquest restaurant que cito avui aquí. No sé des de quan estan oberts, però per mi és nou. Suposo que des del començament de la temporada...


Què dir d'ell? A veure, sempre és bona notícia que obrin restaurants italians. :-) En aquest cas el restaurant està ubicat al passeig, prop de altres restaurants (prop del Pops, prop del Da Paolo... aquella zona del final del passeig, sabeu?). Hi vaig anar a sopar amb ma mare i en vam quedar força contentes.

Ella es va demanar una amanida i jo un plat de pasta carbonara:


El detall de que l'aigua sigui italiana fa pujar punts ;-)

El restaurant està al primer pis (no em vaig fixar massa si abaix també tenien taules per sopar o era només barra + zona de bar. Lo bo que té això és que tens vistes elevades al mar. Si hi aneu, intenteu agafar una de les dues taules que tenen al costat de la finestra, que es ben ampla i es veu tot bé.

També he de dir que hi ha una cosa que em va inquietar una mica: les llums que hi ha il·luminant cada taula són una mica baixes i pot provocar certa molèstia (això ja depèn de cadascú i de la seva visió o alçada XD). Jo personalment hagués preferit que estiguessin uns 10-15 cm més amunt. Per altra banda cal dir que això també té coses bones, ja que fa que tot sigui més recollit i tens una llum exclusiva per tu (tampoc es que sigui molt lluenta, tal com es pot apreciar a la foto).

En definitiva. És possible que hi tornem, hi vam menjar bé i els preus són estándars (preu mitjà per pizza o plat de pasta, uns 10 euros... ho dic així de memòria però era algo així) :-)

29 d’agost 2016

Avui va de còmics

Admiro molt a les persones que dibuixen còmics. Molt. He estat uns anys fent cursos d'il·lustració a l'Escola de la Dona, i veig el que em costa dibuixar un sol dibuix com per valorar infinitament la gent que en fa tants. I que els personatges els hi quedin sempre iguals i reconeixibles. Veritablement em trec el barret :-)

I bé, després d'aquest breu paràgraf d'agraïment, passo a enumerar i comentar breument els còmics que m'he llegit darrerament.

MAMMA MIA! (La Volátil)


No sóc el públic objectiu d'aquest llibre amb dibuixos d'humor (ni estic embarassada ni pretenc quedar-m'hi ni ara ni per ara XD) però he de confessar que les històries de LA VOLÁTIL m'agraden molt. El seu primer llibre el tinc a casa, i aquest segon -si més no- l'havia de llegir. Ho vaig fer a través de l'eBiblio, en digital. Hi ha bastants còmics, eh!

Com us podeu imaginar ja només veient la portada, en aquest llibre veiem com la noia es queda prenyada i tot el que això comporta. Ho fa amb el seu humor habitual :-)


EL PERRO ENAMORADO DE LAS ESTRELLAS (Takashi Murakami)

Em va enamorar a primera vista el títol i em va enamorar a primera vista el dibuix de la coberta. Què podia fallar? He de confessar que vaig trigar a llegir-lo: des de que vaig veure'l fins que vaig llegir-l potser va passar un any. No hi vaig pensar més fins que un dia vaig tornar un llibre a la biblio i allà estava ell, esperant que algú l'agafés en préstec.

I que bonic és. No m'extranya que hagi guanyat premis i hagi rebut bones crítiques allà on va, és súper tendre. I fa plorar!

Són tres històries entrellaçades. La primera és sobre un home que es troba sol al món i amb l'única companyia d'un gos. Ell primer no li fa gaire cas però després veurà que és un amic fidel... I bé, després trobem la història d'un nen també bastant sol al món i d'una vella cascarrabies.
Realment un còmic fantàstic per llegir i/o regalar. Aposta segura!



EL PASEO DE LOS SUEÑOS (Zidrou, Egurza)


He de confessar que tot el que va signat per Zidrou m'empeny a ser llegit. En aquest cas, però, la història l'he trobat una mica més fluixa, tot i que molt ben il·lustrada per Egurza.

Publicat per Norma, El paseo de los sueños es una petita historia d'amor sobre sonambulisme. Tot comença quan Linh Yu, una noia asiàtica, descobreix cada matí un home dormint dins el seu llit. Ni ella sap com ha entrat ni ell sap com ha arribat fins allà. Facin el que facin no aconsegueixen evitar-ho... i al final descobreixen que mig barri està fent el mateix. Algu de vosaltres és sonàmbul?


CRISI (D'ANSIETAT) (Juanjo Sáez)


No estic d'acord amb algunes de les coses que diu el Juanjo Sáez, però això no treu que m'agradi molt el que fa com autor i la simplicitat de les seves creacions. El vaig descobrir -com tants altres- gràcies a Arròs covat i des de llavors he intentat anar llegint tot el que fa. De fet, agradin o no les seves opinions, ell sempre és clar i no es talla ni un pél.



Aquest llibre no és res més que un recopilatori amb les vinyetes que publicava cada dia al Diari Ara (crec que amb alguna nova afegida de més). Vinyetes d'actualitat donant la seva versió sobre la crisi, l'economia, la política i el dia a dia que ens ha tocat viure.

HIT EMOCIONAL (Juanjo Sáez)

Seguim amb el Juanjo. En aquest cas és també un recopilatori ampliat de les vinyetes (historietes) que ha anat publicant a la revista musical Rockdelux. Si ho pares a pensar, és molt semblant al llibre de Crisi, l'únic que aquesta vegada el fil que unifica tot plegat és la música. Música que no és gens popera, tot s'ha de dir, però que és la que segurament el defineixi com a persona. Fa un repàs de la seva vida a través de la música que ha anat escoltant, i mentre opina de discs i grups, ens mostra la seva cara més íntima i autobiogràfica. Com sempre, té un punt trist i una dosi molt alta de nostàlgia. 
Potser no m'hi he sentit propera perquè no m'agrada gens aquest tipus de música, però no podia no llegir-lo :-)


LAS ABUELAS DAN EL GOLPE (Cristina Bueno, Raquel Franco)

Un altre que m'he llegit gràcies a l'autora. I de fet, me l'he comprat i tot. La Cristina Bueno és una il·lustradora que vaig conéixer gràcies a SOSTRES, una de les obres premiades de la beca del Carnet Jove. Des del moment vaig trobar que tenia un estil molt tendre i que la paleta de colors que utilitzava era molt encertada. Fa poc vaig comprar Aquí vivió i vaig descobrir que també hi havia aquest llibre. La veritat és que el vaig trobar per wallapop més barat de lo normal, i no vaig dubtar en adquirirlo. 

Tornem al tema de la crisi, doncs en aquest cas les protagonistes són quatre velletes que decideixen robar un banc... el punt tendre, humà, divertit i trist (per la realitat que tot plegat suposa) està assegurat. És una història curteta publicada per Planeta. Distreta.

TORMENTA Y DESESPERANZA (Lucie Durbiano)

Una d'aquelles històries que agafes de la biblioteca perque et fa gràcia la coberta i després sorprenenment t'agrada bastant :-) (tot i que tampoc és una gran gran història, hehe). He de confessar que me'l vaig emportar perque vaig fullejar-lo i dins vaig trobar una pàgina on hi sortia una gran biblioteca (^^). Vaig oblidar de fer-li la foto corresponent i vaig retornar-lo a la biblio...

Però bueno, anem a lo que anem. La història es centra en la vida de dues germanes adolescents: una es diu Tormenta i l'altra es diu Desesperanza. Com cada estiu van al poble, però aquesta vegada serà una mica diferent. Hi ha un misteri al voltant d'una illa propera i sembla que elles en serán una part important. Té un toc infantil i alguna cosa rara, però és un còmic simpàtic, que no entrarà en cap TOP però que ens farà passar una estona entretinguda.

EL AÑO QUE VIMOS NEVAR (Fermín Solís)

Un altre que no passarà a formar part de cap top però que no està mal... En aquest cas, es recorre al gran recurs dels records personals (si algun dia faig un còmic, tindrà molt d'això, crec!). L'autor evoca en aquestes pàgines els seus recors d'infància: la família, l'escola, els amics... i el resultat és un bon retrat de l'época.

No m'hi he sentit del tot idenntificada perque aquest nano és de l'any 72 i jo vaig néixer 10 anys després (i es nota, es nota) però tampoc me n'he sentit del tot llunyana. I els personatges són expressius i divertits. Ideal per a qui li agradin les històries nostàlgiques i retrobar el passat!

AMORES MINÚSCULOS (Alfonso Casas)

I venga, acabo ja que ja porto molts. Aquest últim tampoc passarà a la història ni segurament formarà part de cap top, però donem una oportunitat als autors que comencen. (Que de fet ja porta dos o tres edicions, eh!). Jo vaig agafar-lo perque vaig veure que la història passava a Barcelona... i no sé, m'agrada veure còmics on s'hi dibuixen llocs que conec. :) (aquesta coberta de Sant Felip Neri és xula, no?). 

El llibre són petites històries d'amor... de fet són tres històries que es barregen entre elles i que acaben formant part d'un tot. 


Bueno, fins aquí. Un altre dia en poso més! :-)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails