28 d’agost 2016

Pel·lícules: Minions i alguna cosa més

S'acaben les vacances. M'havia fet un llistat molt gran de pel·lícules per veure i llibres i còmics per llegir, però crec que era una llista massa llarga, jaja. :) 
Una de les que volia veure era la dels Minions. Vaig adorar molt la peli del Villano favorito, sobretot la primera. Havia de completar el cercle! I bueno... sí però no. Com era d'esperar, els secundaris groguencs per si sols queden fluixos i descafeinats. Així em sento jo:


La peli, si més no, té un argument divertit: els Minions sempre han servit a gent dolenta. Podem veure'ls des dels orígens, servint a Napoleó o a Tiranousaurus Rex, però tots acaben malament. Necessiten un nou "villano" a qui fer cas. I d'això va, precisament.

El Kevin, un d'aquests bitxos grocs, decideix començar una aventura per anar al congrés internacional de gent dolenta. L'acompanyen l'Stuart i el Bob, un minion molt cuco que sempre va amb un osset de peluix.

Aconsegueixen el seu objectiu i es troben amb Scarlet Overkill. Ella els hi demana que robin la corona a la reina d'Anglaterra, però clar, la cosa no serà fàcil. Fa riure bastant, no ho negaré. És divertida de veure i és ideal per veure amb canalla (que NO era el meu cas). 

Més pelis:

THE BOY (2016)

No m'agraden les pelis de por i per tant no acostumo a mirar-ne, però amb aquesta vaig fer una excepció. Tampoc fa massa por, tot sigui dit.
L'argument és aquest: una noia accepta un treball lluny de casa seva per oblidar el passat i començar una nova vida. La feina és fer de cangur a un nen de 10 anys fins que els seus pares tornin del viatge que estan fent... però es queda ben parada quan descobreix que al nen a que li ha de fer de cangur és... UN NINO. Un nino una mica tètric, sí.
Parteix d'una premisa interessant i manté força l'interès. La vaig mirar amb ma mare i les dues coincidim: no és una peli destacable ni de les que recordaràs, però és distreta. (FilmAffinity: 5,3 / Eli: 6)

EL CORO (2014)


Aquesta és una d'aquelles pelis que agraden més o menys a tothom. Té un aire a "Los chicos del coro". Per ser una pel·li bastant secundària, és curiós que hi surti el Dustin Hoffman.
Bé, el cas. La peli va d'un nano de rodalies conflictives que resulta que té una veu que és fantàstica. Per causes que ara mateix no venen al cas, es troba de cop i volta en una de les més prestigioses escoles de música del país, on s'haurà de posar les piles si vol demostrar el que val. Ell, que en la seva vida havia estudiat música i no sap com llegir una partitura, veurà de cop i volta que els seus somnis es poden fer realitat i que potser gràcies a això canviarà, o no, la seva vida. A mi em va agradar!
(FilmAffinity: 5,7 / Eli: 7)

BELLE ET SEBASTIAN (2013)


Una altra peli de caràcter infantil. Es tracta (jo no ho sabia) de l'adaptació d'un llibre escrit per Cécile Aubry. La història es centra en un nen i el seu gos. El noi, que té sis anys, viu a la muntanya amb un home que li fa d'avi. Us heu d'imaginar que és ben bé al mig de la muntanya, com la Heidi.
Els pagesos que viuen pel voltant es queixen de que hi ha per allà una bèstia que es menja les seves gallines, i tot sembla indicar que és un gos que corre suelto per allà. Per en Sebastian descobrirà que no és així. I es faran amics. Bé, això és més o menys l'argument. Després també hi ha temes de guerra mundial pel mig, o sigui que el drama està assegurat... i si us agraden les pel·lícules on surten animals, també.

TRUMAN (2015)

I per acabar, una altra de gossos. Truman, guanyadora de 5 oscars l'any passat que incloien millor peli, actor i director. He de confessar que no sabia pas de que anava. Amb un títol així, em feia molta mandra. Intuia que la cosa anava de gossos perquè surt al cartell, però no m'imaginava per on anaven els tirs. Com que es possible que aquesta si que la veieu tard o d'hora, us evito l'spoiler principal i només diré que es tracta d'una pel·lícula sobre l'amistat, sobre el fet de prendre decisions difícils i sobre com pendres amb humor les coses més cruels de la vida. 


27 d’agost 2016

Viatge a Nàpols (2 de 2)

Seguint l'entrada que vaig publicar ahir, aquí va la segona i darrera part del viatge a Nàpols. :-)

DISSABTE 20. CASTELL DELL'OVO + CASTEL SANT'ELMO + PIAZZA PLEBISCITO...

El dissabte teníem marcat que visitaríem el Castell dell'ovo (Castell de l'ou). Vam fer alguns canvis en la planificació, doncs també volíem visitar el parc natural on hi ha el Vesuvi però tot plegat resultava massa apinyat i els dies s'anaven acabant.

Per anar cap allà vam agafar un bus que sortia des de l'estació central de trens. Va ser una experiència curiososa, tothom cridant i tothom aixafat. Ens vam saltar la parada perque des del bus no veiem res, però per sort no va ser massa tros. I això que el castell és força gran :-)


Napolitans banyant-se al mar

El Castell de l'ou, de fons. Bonic bonic!
El castell és gratis de visitar. Es diu així perque hi ha una llegenda que explica que Virgili va amagar un ou màgic a l'interior de la fortalesa. Segons la història, si algú trobés l'ou i el destruís, el castell es derrumbaria i també la ciutat sencera. Nosaltres vam mirar una mica així per sobre però no el vam trobar pas. A veure, tampoc ens hi vam posar massa, ;-)
És imprescindible anar-hi, té unes vistes molt maques sobre la ciutat i també es veu molt bé el volcà.
No molt lluny d'allà podem trobar la Piazza del Plebiscito i el Palau Reial.
Columnes d'inspiració vaticana
Al costat també hi ha la Galleria Umberto I. Són un calc de les galeries que hi ha a Milà... però més cutre. És a dir. Les de Milano són així com pijes, amb botigues d'alt standing i tal. Aquí més aviat tot eren souvenirs. Però vaja, arquitectònicament molt boniques!



Bé, seguim. Per la tarda vam pujar al Castell de Sant'Elmo. És un castell que està molt amunt (el punt més alt de la ciutat?) i que per anar has d'agafar el metro i depsrés combinar escales mecàniques amb pujades a pèl. El Castell per dins no es pot visitar, però si per fora... i també es pot pujar al terrat (pati d'armes). Com el cas de l'anterior castell, les vistes també són fantàstiques (millors!). Us poso només una foto, des d'on es veu el castell de l'ou, la plaça i les galeries pseudopijes:


Per tornar al centre vam baixar a peu per una baixada plena de escalons planers. Déu meu, vam fer el rècord Guiness caminador aquell dia, jaja. Lo més curiós es que es tracta d'una baixada sense carrers laterals, on no poden accedir cotxes ni motos... i la gent viu allà... cada cop que surten de casa pujen i baixen aquelles escales mortals? voglio morire. Ah!!!! també vam donar voltes pel Quartiere Spagnolo. Molt típic! (napolità!) XD

DIUMENGE 21. ISOLA PROCIDA

Diumenge, illes. Una recomanació propera d'algú que havia fet un erasmus allà ens va dir que no visitessim Capri sino Procida, ja que la primera està molt turistada i en canvi aquesta era una petita marevella. I ben fet que vam fer!

Per anar allà fixeu-vos bé amb els horaris dels ferris (n'hi ha més d'un) Val una mitjana de 11 euros anar i 11 euros tornar (aprox). Solen trigar una horeta i són barcos molt grans, d'aquests que tenen cotxes a sota. A dins hi ha un espai gran amb cadires i moqueta i a dalt bancs per pendre el sol :)

Procida és una illa petita i molt pintoresca: s'hi ha gravat diverses pel·lícules. 
Com a tot arreu en aquesta ciutat, hi ha una fortalesa a dalt d'una muntanyeta i si puges tens unes vistes fantàstiques:


Dalt d'aquesta muntanyeta hi trobem l'Abadia de S. Michele Arcangelo. L'entrada es fa per una porta lateral. És gratis, entreu. Fa pena perque JUST ESTAVEN EN OBRES, però en un pis inferior hi havia la biblioteca! (i pintava bé: més de 8.000 llibres, atles.. una de les persones que se'n va fer càrrec va ser l'Abad Roberto Bellarmino, que segons deia el fulletó va ser el jutge de l'Inquisició que va jutjar Galileu). Diuen que la processó de Setmana Santa de Procida és de les més maques.


Un parell de fotos més, va:



Tornant vam trobar aparcat a Nàpols un barco molt gros i gris, tipu militar amb ple de banderetes. Es veu que corria la Merkel per la zona i anaven a fer no se qué a no sé quina illa.


DILLUNS 22. BIBLIOTECA NAZIONALE DI NAPOLI

A veure, que no podia marxar del país sense visitar almenys una biblioteca :) [Nota: moltes biblioteques públiques, pel carrer, no sembla haver-hi]. 

Aquesta és la tercera més importat d'Itàlia. Està ubicada dins el Palau Reial i és força gran, tot i que nosaltres només vam visitar la part visiblement visitable. Tampoc teníem massa temps. De fet, arribar-hi no era gaire fàcil, una mica caòtic tot plegat:



Per dins... Bueno. Una biblioteca d'aquestes que són maques perque són antigues... però que, com tot en aquesta ciutat, sembla descuidat. Aquí una mostra de la sala d'exposicions: 



La Sala principal. Bonic sostre, ningú ho pot negar, però ni una petita mostra d'aire acondicionat (els treballadors tenien ventiladorets, els usuaris no... només finestres obertes...). Tampoc sembla haver-hi wifi ni res que s'hi assembli.



Llibres descolorits davant la finestra:


Després d'això vam fer unes quantes voltes més i ja vam plegar veles. L'avió sortia aviat i amb Vueling: més valia no temptar al destí i ser-hi amb temps!

En fi, un viatge per recordar. Estimo aquest país! Val molt la pena! I s'hi menja molt bé!

26 d’agost 2016

Viatge a Nàpols (1 de 2)

Aquest mes d'agost he anat uns dies a Nàpols. Intantaré fer una mena de resum amb dues entrades de blog (una seria massa apretat) i així si algú vol anar pot agafar idees :-)

Us poso també el que hem gastat per fer una mica d'orientació econòmica: (preu per 1 persona)

-----------------
  • Vol + hotel (pack comprat a www.logitravel.com tres setmanes abans) 322 euros per anada amb EasyJet, tornada amb Vueling i 4 nits d'hotel *** amb esmorzar inclòs.
  • Menjar 5 dies: 88,85 (menjar a Itàlia és barat). Inclou dinars, sopars, berenars i grantitzats i gelats varis.
  • Entrades a llocs: 58,5 (inclou ART-Ticket, 32 euros, imprescindible crec. Inclou metro, serveix tres dies).
  • Transport: metro del darrer dia, bus al aeroport dos dies i vaixell a l'illa de Procida: 32,3
  • Regalets, autoregalets: 42 euros
Total: 543,65
-----------------


DIJOUS 18. ARRIBADA + CENTRE HISTÒRIC


El primer que vam veure al baixar de l'avió va ser un petit diluvi que va durar dos minuts. Vam baixar de l'avió i un petit autobus ens va acostar a la terminal.. i quan vam baixar ja no plovia. I no vam veure ni un sol núvol cap altre dia (al contrari, ens vam fregir!). Tampoc l'hotel era gran cosa: com a hotel no estava malament, però la zona als voltants de l'estació és una mica xunga de nit. Però bueno, és estar al cas i prou.

Jo havia estat a Sicília i sabia que Nàpols tenia també la fama de bruta i caòtica, i realment és així. Ara, té un encant natural. De totes maneres, és una pena que el casc antic de la ciutat estigui tan descuidat, perquè després vas a altres zones més modernes i no està tan fatal. 

El primer dia el vam aprofitar per caminar per la ciutat, sobretot la part històrica. És molt interessant el carrer Scappanapoli, que es un carrer que literalment talla la ciutat en dues parts. Hi ha botigues de tota mena, algunes tan plenes de coses que no saps ni com entrar-hi: 



Girant per un carrer trobem San Gregorio Armeno, un carrer on "sempre és Nadal" i s'hi venen pessebres. Les figures típiques són marededeus, joseps i jesusets, però la imaginació dels napolitans va més enllà i també podem trobar-hi figuretes de Maradona (obsessivament) o de traidors com Higuain, que després de fer un parell de bones temporades al Nàpols, s'ha passat recentment a la Juve (ho vaig haver de buscar a la wikipedia).



Després de dinar una mica de pasta en un resturant proper, vam acostar-nos a la "Neapoli", la ciutat antiga. Està sota terra i és molt semblant al Museu d'Història de Barcelona que hi ha a la Plaça del Rei. T'expliquen més o menys el mateix (lo de la fullonica que rentaven roba amb orina, lo del garum, etc.) A dalt de les ruïnes hi ha un museu una mica descuidat que té quatre pisos. Al pis de dalt de tot s'hi mostren túniques i el terra està ple de pols.





DIVENDRES 19. POMPEI & ERCOLANO + NAPOLI SOTTERANEA + CRISTO VELATO de SANSEVERO

Divendres vem fer una marató digna de admirá
Ens vam aixecar ben d'hora i vam agafar un tren que es diu CIRCUMVESUVIANA per anar fins a Pompeia. És el mateix tren que passa per Hercolà, unes altres ruïnes de ciutat devorada per la fúria del Vesuvi. Al tren només li faltava el pagès de les gallines al cistell. (...)

Què dir de Pompeia? déu meu, és enorme. No m'ho imaginava tan gran. Vam cometre l'error de no agafar el mapa gratuït que donen a l'entrada (no sé, ens vam despistar) i anavem una mica fent tumbos. Tot i així, -i veien el mapa a posteriori- crec que ho vam veure quasi tot. Cal afegir que feia un sol que espanta Sant Pere i que allà poca ombra hi ha. Tanmateix, és d'agraïr el fet que hi ha forces fonts d'aigua potable al llarg del recinte.




Això és el famòs lupanar on hi havia prostitutes. A les parets hi ha pintades amb els diferents serveis que s'oferien per si els clients no sabien parlar l'idioma. A baix, un còmode llitet de l'època per fer tals coses.




Vam agafar forces i vam seguir cap a la propera parada, Ercolano. És molt més petita i queda més recollida. Del mateix estil:







Tornant a Napoli vam veure que encara podiem exprimir més el dia i ens vam dirigir cap a la capella de SanSevero, on hi ha una escultura molt maca que es diu CRISTO VELATO. La capella en sí és molt maca i petita, però val la pena perque abaix a la cripta hi ha una mena d'esquelets plens de venes (màquines d'anatomia, que se'n diuen) i hi ha tot un misteri llegendós al seu voltant. També cal dir que si el que diu aquesta pàgina és cert, la història de la capella és trista i sanguinosa. Jo crec que val la pena visitar-la, tot i que val 7 euros (5 si disposes d'Art-card). Com he dit més amunt la targeta val 32 euros i permet escollir dos llocs per visitar-los gratuïtament (vam escollir les dues excavacions arqueològiques) i la resta, amb descomptes. Trens, busos i metros inclosos.

Finalment, per arrodonir el dia, vam tornar de nou al subsòl. Aquesta vegada per la ruta NAPOLI SOTTERRANEA

És un recorregut més aviat històric però que abarca diferents époques, arribant sobretot a la Guerra Mundial. Són bastants metres en sota, agafaeu màniga llarga si és estiu: fa una mica de rasqueta allà baix.



Lo millor de tot és quan et donen unes espelmetes i fas un caminet estret. Tinc dubtes, però, sobre la gent que és més ample de cos. Ho vaig trobar molt justet el lloc (a l'hivern amb jaquetes gruixudes no se pas com s'ho deuen fer!) a mi mateixa no em sobrava massa espai... 
També vam arribar a un lloc que feia de bodega i que comunicava un convent amb un monestir.....



Si heu de triar un subterrani, millor aquest que l'altre que he comentat més amunt. De fet també hi ha catacombes, però no vam tenir temps per visitar-les...!

Demà poso la segona part del viatge :-)

25 d’agost 2016

Tots som súpers! - Expo al Palau Robert

Com que durant un parell de mesos he estat totalment out del blog, de tant en tant veig coses que se m'han passat. Per exemple, la expo del Palau Robert "Tots Som Súpers!" en motiu dels 25 anys del Club Súper 3.

Parlar de la expo sense parlar del llibre GENERACIÓ TOMÀTIC no té massa sentit, però com que no tinc el llibre a mà, ho faré per separat i ja està. Més que res perque la expo, segons el que he vist avui a la tele, acaba d'aquí pocs dies (principis de setembre, correu!).




El Club Súper 3 és, ha sigut i serà, un bon exemple a seguir. Des dels seus inicis ja va ser trencador: es va convertir en un club infantil televisiu que cada dia que passava multiplicava les seves previsions i ha acabat convertint-se en un exemple per a molts països. Anava olt més enllà: no només oferia continguts de qualitat per la petita pantalla en la franja de tornada a l'escola, sino que ens despertava cada matí i s'omplia de centenars d'activitats paral·leles per fer amb les nostres famílies (en aquest punt vull dir que el fet de no viure a Barcelona limitava bastant tot plegat, hehe).

*Nota: es va saaturar tant que la previsió del primer any es va complir en pocs dies. Era una bogeria, tothom volia ser súper :-)


Els nens i nenes de Catalunya hem sigut fidels al club. La majoria de nosaltres hem tingut carnet de SÚPER i ens hem sentit molt nostres tots els personatges que ho presentaven (a la meva època eren el Petri, la Nets i la Noti-Press, juntament amb el Tomàtic, el Megazero i els Flash-Top-Buff). Ara he de dir que ja no sé massa qui hi ha. Ja ho sabeu, els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. 

*Nota 2: també cal dir que un dels traumes més compartits pels adults d'avui en dia és el fet de no haver aconseguit una SÚPER-MÀ.

La exposició



La exposició del Palau Robert és un retorn al passat però també una porta al present. Si em permeteu una petita crítica, diré que està enfocada molt al Súper3 actual i poc a les coses antigues, però bueno. Només per veure el Tomàtic autèntic ja val la pena (és gratis entrar, que més voleu) :-D


Lo bo del cas és que gràcies a l'Andrés Palomino, l'autor del llibre de Generació Tomàtic, vaig poder anar al passe previ de la expo i ves per on, vam sortir per Tv3 :-)
Com que no he pogut inserir el vídeo aquí, us poso una captura on poso cara d'emocionada i us passo l'enllaç xD =  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/visitem-lexposicio-dels-25-anys-del-super3-amb-generacio-tomatic/video/5590286/


Vinga, súpers! que queden pocs dies!

24 d’agost 2016

[Punts de llibre] Pompeia & Arrela't a Lloret

Tal dia com avui, el Vesubi va "explotar" i va enfonsar ciutats com Pompeia i Hercolà. Per desgràcia, avui ens hem aixecat amb la notícia d'un terratrèmol al centre d'Itàlia... :-( Esperem que la xifra de morts s'aturi ja i que no sigui gaire més alta del que ja ho és ara.

Casualment fa pocs dies estava a Itàlia, a Nàpols. Vaig visitar Pompei i Ercolano... i us deixo amb els punts de llibre que vaig comprar:




I, com la setmana passada, aprofito també per compartir uns punts de llibre que fan a Lloret (Dep Educació) i que els trobo molt bonics. Crec que fan un cada any.





Fins on jo sé, n'hi ha dos més: Castell d'en Plaja i Can Saragossa (els tinc, però lluny d'on sóc ara i per tant no els he pogut escanjar). Desconec si se n'ha fet algun més.

23 d’agost 2016

Exposició sobre la Dinastia Ming + taller "L'art de retallar paper"

La setmana passada vaig fer dues activitats que, tot i que no anaven vinculades l'una amb l'altra, si que tenien certa relació entre elles: per una part l'exposició de la Dinastia Ming al CaixaFòrum i, per l'altra, un taller de retallar paper a l'estil xinès en una biblioteca pública.

Dinastia MING, L'Imperi daurat

Fins al 2 d'octubre podeu veure aquesta expo que repassa una mica la dinastia Ming xinesa i ensenya alguns dels seus tresors.

Van ser quasi 300 anys (de 1368 a 1644) i un total de 16 emperadors d'una mateixa família, els Zhu. En tot aquell temps la població xinesa va multiplicar-se fins a ser quasi el triple (de 65 a 175 milions). Va ser un época de fort creixement económic i de descobriment exterior. Volíen ser un govern fort, capaç d'evitar intrusismes i enemics, ser capaços de tenir un fort exèrcit i no oblidar la seva base cultural i tradicional. També va ser l'época on es va començar a consumir "a lo grande" gràcies al comerç i els diferents tipus d'importació.

Em va sorprendre més que res pel poc coneixement que tinc del tema. Quan s'estudia història es fa des d'una vessant molt local, molt europea (en general) i algunes coses queden tan lluny que no copses gaire la seva rellevància. Hi havia una mena de cronologia amb les coses que passaven allà i es comparaven amb les coses que passaven aquí. És curiós. Hi havia un punt on posava "Guttenberg inventa l'imprempta i els tipus mòbils..." algo així. I després aa sota deia: a Xina ja feia més de 500 anys que utilitzaven un sistema semblant.

També sorprenen els dibuixos que feien. Moooolt llargs, assolint un nivell de perfecció increïble.


Buh:



Taller "L'art de retallar paper"

Després de l'expo, vam anar al taller aquest que organitzavaa laa Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. El taller estava pensat per acostar-se a la cultura xinesa 'una forma manual i tradicional (aquest tipus d'art està declarat patrimoni inmaterial de la UNESCO des de l'any 2009).

Aquestes són les coses que vam fer. Em va recordar quan era petita i ho feia... doblegava papers i tallava per veure que en sortia després. Jo en deia "tapetes de paper" (pronunciar la primera E ben tancada). Ara, anys després, he descobert que hi ha plantilles i que es poden fer fàcilment moltes coses xules si ho planteges bé abans de tallar :-)








18 d’agost 2016

Vida extra (Gina Tost)

No sé si coneixeu lo del eBiblio: és un servei de préstec de llibres electrònics, disponible amb el carnet de biblioteques. Bé, doncs aquest llibre que comento avui és el primer o el segon que vaig llegir així en digital a través d'aquesta plataforma (no n'he llegit gaires més, però s'agraeix el servei!). 


El llibre, VIDA EXTRA, és distret i m'ha fet recordar coses de quan era "més jove". Ara no jugo gaire, certament, però de petita m'hi passava hores. Bé, de fet no és cert, simplement he canviat de plataforma. A la tablet tinc jocs i vaig entrant. :-) i mola descobrir noves apps!

El llibre es divideix en set capítols. Us faig cinc cèntims (o deu) de les anotacions que vaig prendre

1. Introducció -- Bàsicament explica els beneficis del joc com a tal. Posa un exemple curiós i ben cert, i és que quan veiem algú jugant a videojocs es sol relacionar com a una activitat aïllada i anti-social, però en canvi no es pensa el mateix quan veiem algú llegint un llibre. La introducció també fa repàs d'alguns exemples positius i bones pràctiques; i de com ajuden a entendre millor el món, a saber prendre decisions d'una forma ràpida i efectiva i, sobretot, a ser més creatius.

La d'hores que m'hi vaig passar, puto Henry, jeje


2. El jugador que portes dins -- el capítol es centra en la quantitat de jugadors diferents que existeixen. Cada cop hi ha menys temps per l'oci i són moltes les activitats que competeixen per ocupar aquest espai de temps. Es defineixen tres tipus de jugadors:

  • Casual gammers (els qui juguen de tant en tant)
  • Midcore gammers (els que ens hi interessem però no ens hi desvivim). Jo crec que sóc d'aquestes
  • Hardcore gammers (els experts, els que s'hi passen hores o inclús fan grups etc.)
El clàssic més clàssic de tots els temps

Quina pena quan el nano queia a les punxes....


3. Tal com juguem -- Aquest capítol està molt bé, parla de tot el tema de la ludificació (és a dir, introduïr el joc en tasques comuns) (a grosso modo). Si hi ha objectius i recompenses, motiva molt més. S'introdueixen aquí la normativa que té cada joc: és important conéixer com funciona per poder participar-hi plenament -i això passa amb qualsevol joc, els del carrer també.-

4. La meravellosa tasca de crear jocs -- el quart capítol és centra en el desenvolupament de jocs. Hi ha elements que són universals (vides, penalitzacions, combos, poders màgics, etc) Un videojoc és una suma de moltes coses. Calen bons personatges, una bona història, lògica de joc, música, sons... tot suma i pot fer que un joc ens agradi o no. Ha de ser intuitiu i forçar l'amor a primera vista.


Els de la meva generació segur que reconeixereu aquesta imatge... us enrecordeu de la tensió que patíem quan el Sonic es quedava sense aire i calia buscar bombolles d'oxígen? la música posava dels nervis! Doncs bé, quan es dissenya un videojoc s'ha de ser capaç de preveure tot. Si el nino es queda sense aire molt sovint i no hi ha bombolles a prop mai... malament! Lo mateix amb les recompenses: que estiguin espaiades perque facin il·lusió!




Els coets del Tetris, un altre clàssic. Com les orquestres que sortíen :-)

5. La partida -- Aquí s'explica com és d'important mantenir el ritme de la partida per no caure en l'avorriment. Moltes apps de jocs que hi ha ara fan actualitzacions cada x per introduïr coses noves i així mantenir l'interès. Per exemple, el Piano Tiles 2, que ara estan d'aniversari i han posat cançons noves i han actualitzat l'app afegint noves funcions.


6. Com a la primera cita -- Enamorar a primera vista. Els protagonistes, per exemple, han de tenir ben definides les propietats, habilitats, com interactuen amb el seu entorn, etc.

7. Anècdotes per fer-se l'interessant -- Un darrer capítol amb fets curiosos que pots dir i quedes bé. La majoria són coses que ja sabia, però en destaco una que no coneixia i que em va fer gràcia: i és que el Mario porta gorra per evitar fer cabell en moviment i que el bigoti era per fer una boca més petita. També explica la història del jocs aquells d'Atari que van ser un fracàs i no se que i es van enterrar al desert de Nou Mèxic. 

Desenterrament, 2014
La veritat és que vénen ganes de jugar! :-)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails