18 de gener 2017

Animayo 2017: conferència de Claudio Biern Boyd sobre l'animació dels anys 80

Dissabte va ser el festival Animayo 2017, celebrat al CaixaFòrum. La veritat és que me'n vaig enterar de casualitat, però per sort vaig poder assistir a alguna cosa. Bé, una cosa. Però va molar.

Què és l'Animayo?

Doncs una mena de trobada per aficionats i professionals de l'animació (i videojocs). Basa pràcticament tot el programa a les conferències i tallers, però també es fan projeccions. La idea, segons ells diuen, és fer de punt de trobada i contribuïr a la formació continuada d'aquests professionals. I resulta que fa 12 anys que es fa! A vegades hi ha coses que estan molt bé i passen bastant desapercebudes :-(.

Enguany hi havia diversos convidats d'honor. Un d'ells era el Claudio Biern Boyd, que és la xerrada a la qual vaig anar jo: AQUELLS MERAVELLOSOS ANYS. LA MÀGIA DE L'ANIMACIÓ ESPANYOLA ALS ANYS VUITANTA


Sempre he dit que visc de la nostàlgia i aquesta xerrada em va aportar molt bon rotllo. Aquest home és una mica com el Disney espanyol, però la wikipedia espanyola amb prou feines li dedica 10 línies. Una pena. (Val, ara és quan algú diu: "doncs noia, entra i edita, que la wikipedia és de tots i entre tots la farem créixer!" i sí, és cert, és cert). L'únic que vull ressaltar amba això és que es tracta d'una figura que ha repercutit molt en la infància de tots nosaltres i que amb prou feines se'l coneix, això vull dir.

OH DEU MEU! DEU MEU, M'ACABO D'ADONAR D'UNA COSA! 
NO HO SABIA! HO HE DESCOBERT ARA MIRANT L'ARTICLE DE LA WIKIPEDIA.... ÉS EL CREADOR DELS BOBOBOBS!!!!


Es que m'agradava molt aquesta sèrie. Per mi és com un mite, com un producte que va marcar la meva infantesa a l'igual que molts altres... però no sé... aquest, la música, l'àlbum de cromos de Letona amb cromos no-adhesius que s'havien d'enganxar amb cola... ai, en fi.

OH OOOOH! ESPEREU!!
també del DRAGUI!!!!!!!!!!


Mítiquissim drac de color rosa que ens ensenyava història de Catalunya! :-)

Qui és en CLAUDIO BIERN BOYD?

Resulta que és català. Va fundar en el seu moment BRB Internacional (l'any 1972) i el que va venir després ja és història. Perdoneu, però és que això dels Bobobobs i del Dragui m'ha descol·locat, jo anava amb la idea d'escriure unes coses i ara estic despistada veient vídeos al Youtube d'aquestes sèries tan mítiques. ^_^

BRB Internacional es va iniciar important dibuixos. Ell mateix va dir a la xerrada que va ser ell qui va portar Pokémon a Espanya, però molt abans ja ens havia dut Tom & Jerry, la Abeja Maya i Vickie el Vikingo. No van trigar en veure com tot això aportava beneficis (grans audiències quan només hi havia un o dos canals + tota la producció de merchandising derivat) i van començar a crear sèries pròpies amb col·laboració dels japonesos i altres països (s'ha de dir que ell no sap dibuixar res de res jeje). Enumerar-les totes és impossible, però en tenim prou en citar-ne tres: D'ARTACAN Y LOS TRES MOSQUPERROS, DAVID EL GNOMO, WILLY FOG.

Voleu les cançonetes? Jo sé que sí:




Sents les primeres notes i la lletra ve sola, no digueu que no. Màgia pura.

Aquesta gent del BRB no ha deixat mai de portar-nos dibuixos, i la conferència va ser un recull d'anècdotes on tothom va somriure.

El que no saps de les cançons

Ell ho va comentar bastant per sobre, però no sé si és casualitat o no que al blog famós de YO FUI A EGB justament divendres dedicaven un article als germans Guido i Maurizio de Angelis. És molta casualitat!!!

Las canciones que conocimos de pequeños como nunca las has escuchado


Resulta que totes les cançons aquestes estan creades per uns germans italians. En italià. Es van especialitzar en crear música infantil y juvenil de sèries y dibuixos i suposo que gràcies a BRB van poder cobrir-se d'or. Escolteu, que FINS I TOT ESTIC VEIENT QUE VAN FER LA CANÇO DELS BOBOBOBS!!!

En fi, resumint:

1. Pq es tan poc conegut, aquest home? reconeixement oficial, ja!
2. Ara que sé lo dels Bobobobs i lo del Dragui, no li perdono que hagués fet la conferència a Barcelona i no n'hagués fet ni una sola referència. Vendetta!

:-)

17 de gener 2017

[Punts de llibre] Biblioteca de Cádiz, Trobada de Puntaires....

Un dels objectius del 2017 és posar-me de nou amb el tema dels punts de llibre. De moment bé. Preparant (i fent) alguns enviaments i intentant recuperar aquesta secció dels dimarts on posava punts de la meva col·lecció.
O sigui que apa, allà que vaig :-)!


  • Els primers que us vull mostrar són de la Biblioteca Pública Provincial de Cádiz juntament amb l'editorial Barbara Fiore. Corresponen a l'any 2008 i 2009.


  • El següent és un puzzle de Comerç Creu Coberta. M'agrada molt perque el vaig descorbir tard, molt tard. És a dir, de cop t'adones que hi ha tres diferents i que tots tres junts formen un puzzle del carrer Creu Coberta arribant a plaça Espanya. És bonic! ;-)


  • Aquests són especials i únics, perque me'ls va fer una amiga pel meu aniversari (gràcies Grelda ^^). Ja expressament em va fer un puzzle, que mola més. Lo graciós del dibuix és que hi ha elements en relleu (com els llibres) i que tots els llibres del prestatge estan escollits: llibres que he llegit, còmics preferits i eines de catalogació (RDA, AACR, CDU) xD



  • Per últim acabo amb aquests sis punts de la Trobada de Puntaires. Cada punt de llibre té un dibuix amb un tipus de punt. El que surt a la dreta de tot és la fundeta que els reuneix a tots (és a dir, tots sis van dins la capseta de paper). Molt bonics i amb un tacte bo, qualitat bona del paper! :-)


16 de gener 2017

Les noies (Emma Cline)

LES NOIES, escrit per Emma Cline, és un fenomen editorial que ha rebut molt bona crítica i que a mi m'ha agradat molt. Me'l van regalar pel meu aniversari, però vaig voler tancar altres lectures abans d'iniciar-me en aquesta. I val la pena!

Bé, he de dir que la imatge triada per la coberta no m'agrada gens. Però és la mateixa a quasi tots els països, o sigui que suposo que no van poder triar xD.

De què va el llibre? Doncs bé, és una versió lliure dels fets que van passar l'any 1969, quan un grup de noies que seguien els ideals de Charles Manson van cometre uns assassinats cruels (és el cas de la Sharon Tate, la dona del Polanski). No es parla ni de Manson ni de Tate ni de ningú conegut, els personatges són un altres. Tampoc va de la matança en sí, al contrari, com bé apunta el títol de l'obra, les protagonistes són les noies. Les noies que giraven al voltant d'aquell o qualsevol altre pirat manipulador.

Està escrit en primera persona i ens posem a la pell de l'Evie, una noia d'uns 14 anys que se sent poc estimada a casa i que, un dia, veu unes noies descalces al parc.
L'atracció que sent per aquelles noies creix a cada pàgina, sobretot per la Suzanne, que és qui sembla encapçalar el grup. Arran d'unes casualitats, l'Evie és convidada a passar la nit a la casa que comparteixen totes juntes i on s'hi celebrarà una festa hippie i on pdrà conéixer en Russell, l'home que fa que tothom es pugui sentir bé al seu voltant. Ella en quedarà encantada i tornarà tot sovint a la casa (el ranxo, que en diuen) per viure com viuen elles: de forma bruta, despreocupada, sense importar-li res. Sexe compartit, drogues, música. Es maravella perque veu tot allò que no ha tingut mai a casa i és precisament aquest ranxo que li ompla el buit (ella, de fet, prové d'un entorn benestant on no hi falten diners).

A mesura que passen les pàgines anem veient la vinculació creixent de l'Evie amb le noies, amb la casa. Tot i algunes senyals d'alerta (que només es veuen quan t'ho mires des de fora -com nosaltres- o quan ja has crescut i has deixat passar el temps) la noia segueix sense abandonar del tot aquell estil de vida, volent fer tot el que fan elles i sentir-se una més del grup. El sentiment de pertinença.

El llibre xoca perquè t'adones que és molt fàcil acabar fent coses que no haguessis pensat mai que faries. Potser fins al punt de cometre assassinats segur que no, clar, però quants adolescents tenen aquest buit interior i són vulnerables de formar part de grups manipuladors? Bé, no cal que siguin adoscents, també passa amb adults. Crec que el llibre està molt ben escrit i et va atrapant cada cop més. No hi passa res però hi passa de tot, vull dir que la narració és molt de dia a dia, del que va passant poc a poc, t'hi vas involucrant.

En fi, la pel·lícula no trigarà: els drets ja estan comprats.

Fitxa del llibre

14 de gener 2017

Restaurant de la setmana: Bar Versalles

El restaurant d'aquesta setmana no és un restaurant en sí, sinó un bar. Però un bar on s'hi pot dinar i sopar, fins i tot ballar. Vamos, una cosa molt completa. Quan el vaig descobrir ho vaig fer com a bar, i fa poc hi vaig tornar per sopar, em va sorprendre l'àmplia carta que hi havia (molt completa!) i que, fins i tot, al pis de sota hi havia una sala de ball. No hi vam baixar: obrien a partir de les 12 crec i nosaltres vam marxar força abans.
Vale, una mica de context.
El bar es va inaugurar l'any 1915. Té cent anys! Està al barri de Sant Andreu, al mateix carrer principal (carrer Gran de Sant Andreu). A la pàgina web tenen fotos antigues i fins i tot un cartell de l'época on s'anunciava el lloc amb un "HERMÓS SALÓ PER A BANQUETS" (m'ha fet gràcia). :-)
Us poso un link on podeu llegir tota la història del lloc: http://barversalles.cat/ca/versalles/historia/
Es veu que durant els últims anys del franquisme hi va haver una mica de rebombori, però res a lamentar. Algunes anècdotes que s'expliquen a la web són curioses!
“En temps dels darrers anys del franquisme en venia un amic sereno i em demanava que fes saber als joves antifranquistes assidus al bar que no fessin pintades durant aquella nit, per tal d’evitar-li problemes a ell”.
Tenen diferents tipus de carta: la normal amb platets i coses per picar, les del menú infantil, menú nit, menú migdia, menú per dies especials... vamos, una mica de tot. 

Nosaltres vam agafar una mica de cada (us poso el link al menú general):


Bé, la foto la veritat és que una mica xunga, jajaja! (aquí una altra foto) Patatetes, pop, trossets de pollastre... sino us decidiu podeu demanar ajuda al cambrer. Nosaltres vam demanar ajuda amb les racions, pq no sabiem quina mida tenien les coses i vam començar a demanar platets i més platets.

El punt a favor és que és un lloc bonic (conserva el toc antic) i està bé de preu. La situació òbviament si estàs pel centre doncs no cal anar fins allà, però si us vé de gust canviar de barri no és mala opció. De fet el barri en sí està bé, em sap greu anar-hi tan poques vegades, és un barri molt viu! :)

09 de gener 2017

Can Font (o Can Comadran) a Lloret de Mar

Dissabte vaig visitar Can Font, a Lloret de Mar (una casa senyorial antiga). Intentaré fer un resum de la visita i engrescar-vos a visitar-la, tot i que no duia bloc de notes i no vaig poder anotar la quantitat de coses interessants que s'hi deia :-). El que exposo aquí és un mix de les coses que recordo que es van dir, coses que he trobat a la Viquipèdia i coses que he trobat a la web de l'ajuntament o blogs d'altres persones (que citaré al final del text). També vull agraïr a M. Antònia Batlle per deixar-me les seves fotos ^^ (les meves eren fatal!).

CAN FONT / CAN COMADRAN

El primer que sorprèn, potser, és el nom. Oficialment se'n diu Can Font, però també se la coneix per Can Comadran o fins i tot Cal Conde o Can Piuet, ja que ha passat per vàries mans. 

Els Comadran són una família sabadellenca que es dedicava a la indústria tèxtil i que van adquirir la casa... fins que l'ajuntament de Lloret la va tornar a comprar :-) De fet, la casa senyorial és un complex que inclou jardí i cavallerisses, però això encara està a mans dels Comadran.

Bé, a lo que anàvem: la casa es va construïr l'any 1877 per ordre de Nicolau Font i Maig. Té un estil modernista, i va ser encarregat al mestre d'obres Fèlix Torras i Mataró. Es tracta d'una casa força gran: soterrani (no visitable), planta baixa, dos pisos més i golfes (tampoc visitables encara aquestes últimes). Per dins està completament restaurada: alguns elements com sostres i terres s'han mantigut de la forma original i d'altres s'han afegit a posteriori. Destacar també que durant un temps la casa va ser seu d'una escola de restauració i allà feien pràctiques d'estil. I ah! que molts mobles i elements són donacions i s'han col·locat allà perque són de la mateixa época (sofàs, taules, armaris,...).


La majoria de mobles (o si més no, bastants) són extrets de la Casa Garriga, una altra casa d'indianos que actualment és la seu del MUSEU DEL MAR.(hum, em pregunto perquè aquests museus no tenen web pròpia). Bé, no passa res, seguim.

Quan entres ja veus que la casa t'agradarà. Vidres, portes, parets... tot és molt maco. Això sí: no té molta llum la planta d'abaix: les finestres estan tancades per a presevar la conservació dels elements que s'hi exposen. Mireu la porta:


EL SENYOR NICOLAU FONT

Com molts altres en aquella época, en Nicolau era tan sols un noi quan el seu tiet el va cridar des de l'altre punta del món per que anés cap a Jaruco (Cuba) a ajudar-lo amb el negoci de les plantacions de sucre. I li va funcionar bé: ho va heredar tot i el seu capital es va multiplicar molt, invertint en tants negocis com va ser possible (i vaixells, etc.). Vull afegir que si es va enriquir va ser també gràcies als esclaus que treballaven allà a Cuba, no oblidem. 

Es va fer, com ja he dit, molt ric. Una de les coses per les quals es famós a Lloret és pel Santuari de Sant Pere del Bosc, que està a la zona del CONDADO DEL JARUCO. Aquest santuari havia sigut un monestir benedictí des del segle X fins al segle XVII. Va ser cremat diverses vegades, però va anar aguantant. Va arribar un moment en que es van fer les famoses desamortitzacions (no la de Mendizábal, que tothom coneix, sinó la de Madoz). Doncs bé, en aquell moment el germà de Nicolau Font era alcalde de Lloret i va avisar al seu germà que el terreny quedaria obert en subhasta, i tot i que Nicolau encara era per les amèriques, va enviar diners al seu germà per adquirir-lo en nom seu.

Al tornar cap a Lloret el va restaurar (segurament us sona un tal Puig i Cadafalch.... hi va fer coses XD). I se'l va fer seu. De fet, està allà enterrat. Ara aprofito per comentar això del CONDADO DEL JARUCO, ja que si sou lloretencs, segur que heu anat per allà. En realitat, el senyor Nicolau mai va ser comte (corren diverses raons: era catalanista, era republicà, era un garrepa i no volia pagar el títol...) (potser és una barreja de tot plegat) tot i així. la gent el coneixia ja com el comte del Jaruco i així es va quedar el nom de la zona on hi ha el santuari. -No oblidem: JARUCO és la ciutat cubana on hi va fer fortuna-.

Us recomano que legiu aquest article publicat l'any 2011 pel Diari de Girona:

L´indià que va rebutjar ser comte



ELEMENTS I PARTS DE LA CASA

Deixem de banda per un moment la seva vida i tornem a la casa. Fer la visita guiada és interessant perquè expliquen molta cosa. En el cas dels lavabos, per exemple, destacar que a banda del del personal de servei (fora de la casa) tenien un lavabo de cortesia, una cosa no gaire usual en l'época. I si pugem al pis superior, veiem el lavabo que teníen ells, ple d'ornaments i espai. 

Una de les coses que destaca és la seva restauració, doncs quan van arribar fa anys estava quasi tot cobert de pintura blanca, inclús la barana de fusta.



A continuació, un detall del sostre:


Alguns mobles estan pintats de negre. Això és perque són una donació d'una família que va patir un dol. És a dir: no són mobles que estaven inicialment allà sinó que algú els va donar, i aquest algú havia perdut un ésser familiar i es veu que antigament tots els mobles es pintaven de negre (HO TROBO TERRIBLE).

Una altra cosa! Durant dos nits en aquesta casa s'hi va allotjar mossèn CINTO VERDAGUER, ja a les seves acaballes (faltaven 4 anys per la seva mort i ja havia partit peres amb el marquès aquell i estava de capa caiguda per tot el tema aquell dels exorcismes... no ho recordo massa, ho hauria de buscar).


ELS ALTRES INDIANOS

La part de dalt de l'edifici recull històries d'altres indianos. Cal dir que les històries que perduren solen ser les de les persones que han triomfat i han retornat, però no sempre era així. Eren més els que es quedaven pel camí o tornaven igual de pobres.
Hi ha varis exemples i ara tampoc em posaré a explicar la vida d'ells, però vull destacar els dos que recordo millor: el senyor CONSTANTÍ RIBALAIGUA, propietari del famós FLORIDITA de l'Havana i que a part d'inventar daiquiris, tenia per client al mismísim Ernest Hemingway.
També el senyor GELATS (bé, dos, Narcís i Josep Gelats). Oncle i nebot. Van fer tanta fortuna que fins i tot van crear el BANCO GELATS a Cuba, arribant a ser vicepresident de l'Associaci´de Bancs i Banquers de Cuba (1908-1913). Va fer un munt de coses més...


 DUES CURIOSITATS MÉS I JA ACABO

1. Aquest lloretenc famós no sé qui és, no ho recordo, però s'exposa a Can Font i a la visita ens van dir que se'l van trobar a un pis de Sarrià i la propietària va dir que quan morís ella ho enviessin a Lloret... ia ixí ho van fer, però després van obrir el testament i van veure que ho havien cedit tot a Metges sense Fronteres... però bueno, el quadre està exposat, per tant, hi va haver acord ;-)


2. El sr Nicolau Font era tan ric que volia fer tot el terra de l'ermita de Sant Pere del Bosc de monedes d'or. Però va demanar permís al rei i ell li va dir que no: que si les posava de cara trepitjarien la seva cara, i si les posava al revés, trepitjarien l'escut... li va donar permís per psar-les de canto... PERÒ EREN MASSES DINERS!!!

CRONOLOGIA FINAL
  • 1876 - S'obtè el permís d'obres per construir la casa
  • 1877 - es construeix la casa (molt ràpid).
  • 1908 - La casa passa a Agustí Cabañas Font, nebot.
  • 1916 - La casa passa als nebots d'aquest últim: Nicolau i Agustí Cabañas Llovet. Un germà, Nicolau, compra la seva part a l'altre germà.
  • 1940 - Nicoau ven la casa a Ferran Comadran, de Sabadell.
  • 1981 - L'Ajuntament de Lloret compra la casa (però no el jardí ni les cavallerisses)
  • 2016 - S'obra al públic


VINGA, ANEU-HI, QUE US AGRADARÀ :-)

Alguns links, desordenats, per ampliar:


08 de gener 2017

Pel·lícula de la setmana: Vaiana (Moana)

La primera pel·lícula que he vist aquest any ha sigut al cine: VAIANA (Moana). I bé, m'ha encantat! Potser té algun punt fluix, però en sí l'he trobat entretinguda i tècnicament perfecta (fixeu-vos amb el mar o amb el cabell dels personatges... simplement són perfectes!).

de nadaaa

Segueix ja l'estil de les pel·lícules anteriors, en les quals veiem una noia totalment capaç de ser protagonista sense la necessitat de prínceps (de fet ja fa bastant de temps que Disney ha canviat el model) i en un etorn exòtic a l'estil Lilo & Stitch (salvant distàncies, és clar xD). Crec que té un missatge més adult en el seu interior, o potser és que jo he crescut jajaj! Ah! i el curt que acompanya el film (INNER WORKINGS), allò si que és totalment adult, crec que té una lectura molt àmplia i això em va agradar molt.


Bé, i els COCOS. Els coquitos dolents són lo més mono de la pel·lícula, crec que els hi han donat poc protagonisme i donen molt de joc. Volem més cocos en pantalla! VOLEM SPIN-OFF DE COCOS! Estic segura que no tots són dolents!


També m'ha agradat molt la banda sonora! Us en comparteixo un parell de cançons, les que més m'han agradat :)

it calls meeeeeeeeee

Oue oueeee

07 de gener 2017

Restaurant de la setmana: Grill room

He comentat alguns restaurants del grup Andilana aquí al blog, i mai és per parlar-ne malament. Tampoc ho faré ara ;-). És una firma que té molts locals sota el seu paraigües i tot i que no he estat a tots, els que he anat no m'han fallat (potser el meu preferit és el Flamant).
El Grill Room no sé si abans formava part del grup, a mi no em sonava. El cas és que fa poc i vaig sopar, va ser a mitjans de novembre.

El local està cèntric, al carrer Escudellers.... i a la banda que quasi toca la Rambla. De fet, està molt a prop de La Fonda, un altre restaurant Andilana. Fa anys que no hi vaig, però el recordo un lloc amb estil i de bon preu. Si no recordo malament, tenia un estil així com colonial.

El Grill Room ja es veu una mica, només pel títol, cap a on enfoca el seu menjar. Hi ha força carn i les hamburgueses que vaig veure eren... GEGANTS. Jo vaig optar per un plat de pasta carbonara, que si bé al principi vaig pensar que em quedaria amb gana, al final no me'l vaig poder acabar.

El restaurant és antic. Bueno, és un nou-restaurat, però l'estructura és antiga, de principis de segle passat (1902). Les parets estan decorades amb cartells de teatre i cinema antics. Bé, no són cartells, són programes. Per fora és xulo. Us poso un parell de fotos, la primera l'he tret del blog de Decoestilo (i es poden veure els cartells que dic) i la segona és de la façana exterior i l'he tret del Blog de Javier Ortega Figueiral.



És d'aquells llocs que estan bé, que són agradables per menjar-hi i fins i tot per fer-hi sopars, ja que noaltres erem uns 10 o 12 i vam estar la mar de bé. 

Us deixo un enllaç a la carta en PDF: 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails