01 de desembre 2016

Micro-ressenyes de còmics (3):

De cara al 2017 crec que agruparé les lectures de forma mensual o algo així. Al blog, vull dir. O almenys les de còmics. En fi, sigui com sigui, com que ja fa un mes de la darrera entrada de microrressenyes de còmics, aquí en va una alta. Aquest cop seran aquestes quatre:

Barcelona. Los vagabundos de la chatarra | Plagio | La Mondaine (1 & 2) | Metralla

Val a dir que cap d'elles és molt alegre que diguem. Al contrari.

Barcelona. Los vagabundos de la chatarra (2015)

Barcelona, com a moltes altres ciutats, té un alt percentatge de gent que es busca la vida com pot. Això és el que vol mostrar aquest còmic de Jorge Carrión i Sagar. Un testimoni gràfic, dur, sobre la vida d'aquestes persones que viuen en paral·lel a nosaltres. Tal com diuen des de la pròpia editorial (que en aquest cas és Norma Comics) el llibre mostra diversos punts de vista que van des de l'okupació de naus als sense-sostre, passant per desallotjaments, negocis dubtosos, condicions de vida precàries, enganys i il·lusions i moltes coses més. Es tracta d'un còmic que té la intenció de denunciar i donar visibilitat a aquest col·lectiu existent i incòmode per alguns. Us animo, doncs, a donar-li un cop d'ull. Cal destacar tot el treball de camp realitzat (entrevistes a un munt de gent i seguiment de casos) i les il·lustracions, que són molt bones.

Hi són, sempre hi són.
Plagio (2012)


Digueu-me ignorant, però jo no sabia que plagio era un sinònim de segrest. Vaig agafar el còmic de la biblioteca sense saber que m'hi trobaria, la veritat!. I bé, uf, un còmic d'aquells que fan patir una mica (tot i que també he de dir que la història no em va arribar com potser ho han fet altres). Com deia, la paraula plagio es sinònima de segrest, i això és l'argument de l'obra. I basada en fets reals!

Melina era, i és, una noia de Perú que amb 18 anys va patir un segrest. Van ser tres dies molt durs en els quals s'ha de destacar que les primeres sis hores la van tenir aixafada dins una maleta. Això t'ha de marcat de per vida, però si a sobre després tenies una pistola apuntant el teu cap i tu saber que en qualsevol moment podies morir, això si que ja és per abandonar-ho tot...

Va ser l'any 1997. Actualment aquesta noia està casada amb Hernán Migoya, que es qui ha fet aquest còmic i que ha intentat ser el màxim fidel posible als fets (recollint testimonis i reculls de premsa de l'època).

La Mondaine (1 & 2) (2014)

Aquest còmic en realitat són dos. Els poso junts perque els vaig llegir junts (hi ha obres que no entenc massa perque fan dos volums en comptes d'un de sol... cal economitzar, jeje).

Vaig agafar-lo perque m'agrada molt la feina de tant un com l'altre: els guions de Zidrou són una petita maravella de lectura obligada, i els dibuixos del català Lafebre hi encaixen sempre molt bé. No és el primer cop que treballen junts (ai, ara hauria de mirar cronologies per saber si això era abans o després xD) i bueno, que es nota que s'entenen i que persegueixen el mateix objectiu.

Diuen de La Mondaine que és una de les millors obres que han sortit de Zidrou. Potser sí. Hi ha algunes històries i alguns personatges se't queden gravats... i com sempre amb màxima sensibilitat. Crec que l'últim que vaig llegir d'ell va ser el Folies Bergère i no em va arribar. Massa dur. Aquest, però, té un bon equilibri.


El còmic s'enmarca en el periode entre guerres i fa referència a una brigada de policies que tenen per objectiu acabar amb la prostitució. O, com a mínim, netejar els carrers de putes. I el llibre comença amb la incorporació d'un nou membre al grup, un home que encara no sap com funciona tot això i que poc a poc veurà com la corrupció es troba a tots els nivells. I això per no parlar dels seus propis problemes familiars, que tampoc són pocs. 

Metralla (2006)

Acabo amb un còmic publicat per Astiberri ara fa uns 10 anys. 

Ruto Modan signa aquesta obra protagonitzada per un noi que es diu Kobi, un taxista de Tel Aviv que fa anys que no es parla amb el seu pare. La seva vida, però, canviarà quan conegui a la Numi, la novieta (jove) del seu pare que afirma que l'home s'ha mort en un dels darrers atemptats ja que fa dies que no dóna senyals de vida. Junts emprenen un petit viatge per trobar el pare del Kobi (o el que en quedi d'ell). Descobriran coses, parlaran amb gent.. però sobretot, recorreran la ciutat i els entorns per mostrar als lectors com és el lloc on viuen i com n'és de dur. 

Cal destacar que aquesta obra va guanyar el premi Eisner al 2008, i aquell mateix any va rebre alguns altres premis i va quedar seleccionada al festival d'Angoulême. (Tot i això, a mi aquesta obra tampoc em va "arribar", per mi li falta un punt, però això cadascú).

28 de novembre 2016

La llibreria del Sr. Penombra, oberta les 24 hores (Robin Sloan)

"Ens cal un James Bond amb títol de bibliotecari"


A vegades agafo llibres de la biblioteca només per la primera impressió que em donen. I un llibre que sembla que parli d'una llibreria... doncs em va fer gràcia i me'l vaig emportar cap a casa. 

La veritat, però, és que vaig aparcar-lo bastant (renovant-lo fins a dues vegades) però quan per fi el vaig començar a llegir ja no vaig poder parar.

Si em preguntéssiu si és un bon llibre us diria que potser no. Vull dir, no és que sigui cap obra mestra, no és perfecte ni mereix potser cap premi... però a mi em va agradar molt. El vaig trobar que era un d'aquells llibres que sembla que t'estiguin esperant per a què els llegeixis.

I de que va, el llibre del Penombra aquest? bé, és complicat de resumir. O no, hehe. Va d'un jove que comença a treballar en una llibreria un pèl extranya: les parets són molt altes, hi ha llibres en llenguatge xifrat, no hi entra mai ningú, a vegades hi ha personatges extranys... bé, d'aquest pal. I ell comença a investigar una mica i descobreix que hi ha tota una societat secreta. L'acció és divertida, no és pas un llibre de misteri, però tampoc és un llibre de riure. T'ho passes bé si t'agrada el món dels llibres i les biblioteques. El protagonista té carisma i els seus amics també: una novieta que treballa a Google, un company de pis artista que fa maquetes i un amic d'infància que està actualment forrat gràcies a un software que recrea pits perfectes en pantalla. 

Entre uns i altres aconsegueixen tirar endavant l'entrellat de tot plegat, utilitzant Google, escàners de llibres i bases de dades enormes per aconseguir els objectius fixats. Tot com una partida d'algun videojoc. La veritat és que el llibre tira bastant a novel·la juvenil.


Jo la recomano, sense cap mena de dubte. I més si sou bibliotecaris o llibreters, perque hi ha forces "guiños" que us faran gràcia. Entretinguda ho és! :)

Font de la imatge

21 de novembre 2016

Club de lectura de còmic a Tecla Sala

L'altre dia vaig fer una cosa que feia temps que volia fer però que encara no havia fet mai: anar a un club de lectura d'una biblioteca pública :) I bé, gràcies a una amiga que em va convèncer, fa un parell de dimarts em vaig estrenar. El club de lectura escollit és del de còmic que fan a Tecla Sala, a L'Hospitalet. Sí, segurament tinc clubs de lectura de còmics MÉS A PROP de casa, però bueno, tampoc em mola la idea d'anar-hi sola. No per res, però que millor si hi vas amb algú que coneguis XD hehe.

Al Club som uns 10 o 12. I bé, que només porto 1 sessió, a veure com va al llarg del curs. El conductor és el Xavier Domènech, de la llibreria especialitzada Arkham comics. De fet jo ja vaig tard, perque m'he unit amb el club ja començat (el primer mes van llegir l'Spirou si no m'equivoco). I aquest segon mes, El hombre sin talento.

El còmic té ja un temps, es va publicar al Japó cap als anys 80 i és una obra pràcticament autobiogràfica.
El protagonista es diu Sukezo Sukegawa i és un fracàs de persona: un gandul que no fot res, que no es cuida de la seva família (té una dona i un fill petit, asmàtic) i que té debilitat per crear negocis que no van enlloc.
Sukegawa és també un dibuixant de manga, però que per raons diverses un dia deixa de dibuixar (cosa que retreu continuament la seva dona, doncs almenys allò era una feina de veritat i donava diners).

És, realment, un còmic per posar-se nerviós i odiar al protagonista per inútil. L'autor, Tsuge, aconsegueix crear un clima que molesta. Veus l'autor fracassar una vegada i una altra, gastar diners en coses que no tenen sentit. Per posar l'exemple més clar, un dels negocis que monta és la venda de pedres... al costat del riu on les ha recollit. Pedres que per ell semblen xules però que està clar que no tenen res d'especial. En fi, un personatge que somia en muntar el negoci del segle per les coses que veu i que sent, però amb una visió empresarial de zero a l'esquerra.

L'autor del manga va deixar de dibuixar després de publicar això. Si mal no recordo, té un fill d'aquests que es queden tancats a l'habitació sempre. Es tracta d'un hombre depressiu, amb tendència a la pobresa... antisocial, reservat i que no vol que les seves obres es publiquin en altres idiomes.

La dona, farta de les pedres.
Jo el vaig llegir a l'estiu i em va anar bé comentar-lo. De fet, a ningú li havia agradat... però és interessant de llegir (a més, la crítica el deixa pels núvols).

18 de novembre 2016

Disney Crossy Road

Segurament, els que sigueu més juganers (i si més no, de jocs via "app") us sonarà el joc "Crossing road". És un joc del 2014 nascut una mica a l'acudit aquell de "Why'd the chicken cross the road?". Bé, l'objectiu és simple: creuar carrers.

Tens un ninotet pixelat i l'has de dur tan lluny com puguis sense que cap cotxe t'aixafi, ni et caiguis per cap barranc ni topis amb cap enemic. O caiguis al riu. Viem una posada en escena simple:



El joc, en sí, bueno, és addictiu una estona. A mesura que avances desbloquejes nous personatges i al final t'atrapa l'esperit col·leccionista, però poc més. Poc més fins que va sortir la versió DISNEY. Quina delicía. I quin vici, per favor! Si us dic que jugo una estona cada dia des de fa mesos no estic exagerant :-)

Disney crossy road



La premisa és la mateixa, el funcionament també. Però la gran gràcia es que aquí les "pantalles" (mons) són pel·lícules Disney.  I el millor de tot és que cada mes ho actualitzen amb una pel·lícula nova. Podem gaudir de Piratas del Caribe, Aladdín, Zootropolis, Big Hero 6, Inside Out.... un munt! i cada món va acompanyat d'unes 15 figuretes més o menys.

Les figuretes són personatges amb els que pots jugar. Cada una es mou d'una manera diferent i la combinació i moviments et fan desbloquejar altres figueres ocultes.



Cada cop que hi ha un món nou estem a ZERO figueretes. Aquestes s'han d'aconseguir així:

  • Amb la màquina de la sort => quan tens 100 monedes (s'agafen jugant amb qualsevol personatge de qualsevol món) pots accedir a una bola sorpresa. Et toca qui et toca. A vegades, sovint, toquen repetits... però llavors hi ha la màquina de monedes especials que mai donen ninotets repetits. No sé si m'explico. Bueno.

  • Desbloquejant-los => hi ha molts, molts, personatges ocults. Jo ara mateix els lliures ja els tinc tots (ara no ho tinc davant, però crec que eren 320 d'uns 350 en total). Em falten 30 d'ocults i això lo millor és buscar tutorials a Youtube, perque si no, pares boig. Per exemple, si agafes 50 pomes amb el cavall de Rapunzel, desbloquejes X. Si et deixes atropellar x vegades per un camió al món Mickey, aconseguiràs X. Si fas tal cosa x vegades.... i així anar fent. Jo els vull tots XD! (aquest, el DisneyDan, té molts vídeos i informa de totes les actualitzacions)

És molt viciant, la veritat. M'encanta! :-)

Ja estic esperant l'update de finals de mes, hehe! (serà MOANA)... però segons alguns youtubers, s'estan preparant alguns de molt xulos! 



ACTUALITZACIÓ 22:59. Mentre preparava aquesta entrada per deixar-la programada per demà al matí, he vist que l'actualització de novembre JA ESTÀ AQUÍ! d'ara mateix! ueueeee! quina casualitat! :-) Ja podeu jugar al món de Moana. I ah! m'havia oblidat de dir-vos que també hi ha "reptes diaris" que et permeten guanyar monedes i punts i, quan en fas sis de seguits: figureta!  a part, cada setmana hi ha un repte setmanal que també et permet guanyar dues figuretes inèdites. Qui s'avorreix és perque vol ;-) Vinga, que ja ha començat el repte El libro de la Selva ^_^!

15 de novembre 2016

Barcelona, ciutat de llibres (Isabel Segura)

Avui us parlo d'un llibre que, si us agrada el món del llibre, l'haurieu de llegir. No, que dic! comprar-lo i guardar-lo a casa per admirar-lo :) és preciós. Però no ens avancem als esdeveniments, de moment us poso la coberta:
Editat per l'Ajuntament de Barcelona aquest mateix any, es podria dir que només té un petit i insignificant defecte: fa una olor extranya 😅 Tret d'això, crec que resumeix molt bé el que han significat els llibres per aquesta ciutat. A més, va farcit de làmines amb fotografies molt maques i molt ben seleccionades.

Són set capítols en total:
  • Dels llibres com a creadors de la ciutat moderna (Intro / Presentació)
  1. Els llibres en la construcció de Barcelona
  2.  No hi ha llibre sense lectura
  3. El carrer i els llibres
  4. Llibres en temps de guerra
  5. De quan cremaven llibres
  6. Llibres en transició
  7. Barcelona, ciutat de llibres i de memòries
A mesura que es va repassant la història dels llibres i el procès editorial, es va seguint el fil històric amb els canvis que s'han anat produïnt a Barcelona en aquests anys.


Anem passant pàgines i anem veient com eren abans les editorials i totes les professions vinculades als llibres en sí mateix. No aniré repassant capítol per capítol, però si que vull destacar algunes coses.

- La creació de la Biblioteca Popular per la Dona, la primera d'aquestes característiques d'Europa i Amèrica (poca gent ho sap). Va ser l'any 1909 i va ser gràcies a la incombustible Francesca Bonnemaison (avui amb biblioteca dedicada al carrer St Pere més baix) i Vicenta Carreras. Se'ls hi va quedar petita molt ràpid! :-)

- A la pàgina 52 es nombra l'Escola Superior de Bibliotecàries (1915). (Detall que volia destacar, jaja)

- Els bancs-biblioteca del Passeig de Sant Joan. Va ser a l'any 1930. Els bancs del Passeig tenien unes vitrines amb llibres i es feien préstecs. Ho trobo molt bonic, caldria recuperar coses com aquestes. Hi havia un home que feia els préstecs i després els recollia tots i els tornava a guardat a les vitrines. Us poso una foto:


- La biblioteca infantil desmuntable. Que això també s'hauria de tornar a posar jejeje! a la plaça de les Palmeres. Era una petita biblio infantil que media 4x12 m i que servia perque els nens i nenes del barri llegissin. Va funcionar durant 10 anys (1934-1944). Un vídeo!



- Algunes frases destacades... al 1914 es celebrava una fira internacional a Leipzig. El fundador de l'Institut Català de les Arts del Llibre (Eduald Canibell) va dir "L'Estat no hi vol ésser? Nosaltres sí. Catalunya sí. (...) Barcelona serà el Leipzig català" 

- El tema dels bibliobusos. M'encanten, sempre els he trobat encantadors, així com la seva funció. Al llibre surten. En primer lloc, es parla dels bibliobusos que van anar al front (tema biblioteques i guerra civil, un altre tema que apareix al llibre i que és un capítol molt interessant de la nostra història) i després també dels bibliobusos que feien rutes per les rodalies de Barcelona. 


SOM UN POBLE QUE ENMIG DE LA GUERRA MÉS
SANGUINÀRIA DEMANA LLIBRES, LLIBRES!
(Anna Murià, escriptrora i secretària de la ILC)

- Per útim, -i per anar tancant, que això es faria etern- el tema de la censura i els llibres que es van prohibir i cremar durant els anys foscos de la nostra història. També l'exili, les editorials que es van crear fora de Catalunya (a l'altra banda del xarco), els peus d'imprempta falsos... vaja, tot un món, (Per cert, interessant la jornada que van fer l'altre dia a la Facultat BiD, "II Jornada d'Història de l'Edició: "Exilis, censures i resistències en el món hispànic al s.XX")

Bé, ja trigueu en comprar-lo (o en agafar-lo de la biblioteca). :)

14 de novembre 2016

Setmana de la Ciència 2016: Institut Botànic de Barcelona (IBB)

Aquesta setmana s'està celebrant la Setmana de la Ciència 2016 (de l'11 al 20 de novembre) i fan un munt d'activitats per tot Catalunya! :-) Jo m'he apuntat a dues. Una ahir i una diumenge vinent. Us explico la d'ahir perque em va agradar molt: l'Institut Botànic de Barcelona.


L'IBB està ubicat al Jardí Botànic, a Montjuïc. Cal dir que vaig tenir certs problemes per arribar-hi: des de casa meva hi ha 45 minuts (segons TMB-Maps) i vaig sortir amb temps de marge. A Pl. Espanya havia d'agafar el bus 150 i baixar a lo dels Vivers, però crec que la parada aquesta no es va anunciar, per tant vaig arribar fins al Castell. Per no liar-me més, vaig optar per baixar un altre cop a peu, i clar, vaig fer tard. Però bueno.

La visita va constar de dues parts: una als laboratoris i l'altre a l'herbari. La primera té una cosa friki que em va sorprendre molt, i la segona -com a bibliotecària que sóc- em va agradar :-). Anem per pams:

1. LABORATORIS

Com que vaig arribar tard, la visita la vaig trobar a mitges. Això vol dir que la explicació també. Bàsicament explicaven quins experiments feien amb les plantes, com s'extreia l'ADN, etc. D'aquesta primera part vull destacar que un dels laboratoris tenia.... NINOTETS I ESTAMPETES RELIGIOSES. La veritat és que és un fet que m'ha fet molta gràcia i també m'ha sobtat molt. No he visitat gaires laboratoris (no són el meu camp de treball XD) però quan hi ha portes obertes acostumo anar... i mai havia trobat algo així. Havia de fer fotos sí o sí! :-)




Fins i tot un goig.
2. HERBARI

Aquesta part la vaig trobar més pròxima. És com una biblioteca, però de fulles i flors hehehehe. Ens van explicar el procediment de tot plegat.

Primer reben la planta en sí (prové de donacions de científics, recol·lecta pròpia o intercanvi amb altres centres) (normalment particulars no, ja que el procés en sí no és fàcil i no serveix una herbota qualsevol). Un cop arriba allà, la posen en paper de diari i desrés paper assecant. Un cop ben coberta, la posen en una premsa per poder treure TOTA l'aigua.

Normalment una planta ja de per sí bastant seca s'hi està un mes. Si en canvi és una planta humida, doncs pot arribar a etsar-s'hi entre sis mesos i un any! (i ah! el paper assecant s'ha de canviar sovint: al principi, cada dia!)


Un cop està el procès fet, la fixen amb un puntet de silicona. És molt important etiquetar bé: cal posar la localitat on s'ha recol·lectat, la data, el codi propi, el segell de l'IBB... a Barcelona hi ha dos herbaris: aquest i el de la UB. 

L'IBB té 800.000 exemplars. És el segon més gran d'Espanya després del de Madrid, que passa del milió de plantetes seques. Però tot i que són grans, arreu del món n'hi ha que encara ho són més. Alguns tenen entre 5 i 10 milions d'exemplars!. Ens han dit que aquí tenen un creixement d'uns 2.000 anuals.

S'han re-inventat un escàner per poder escanejar a alta resolució els documents. L'han posat al revés:


Vam visitar l'arxiu d'herbes. De bones a primeres sembla un arxiu normal: passadís llarg, temperatura un pél més baixa i armaris compactes.
Les plantes es posen en carpetes segons procedència, i també s'indica si són cultivades o no, ja que si ho són ja no serveixen com a element científic (la major part de les vegades). També ens van dir que abans estaven en un altre edifici i no podien garantir la baixa temperatura, per la qual cosa van posar mercuri a totes les fitxes... i això ha malmès l'ADN en certa part i tampoc serveixen per fer-ne segons quins estudis.


Guarden sobres amb llavors i trossos de troncs, també.


Finalment ens van ensenyar un herbari antic, el més antic de la peninsula crec que va dir. És del senyor Salvador, un home que tenia herbes, minerals, animals... de fet, hi ha el Gabinet Salvador que es pot visitar i que fa anys que pertany al IBB. Eren una família d'apotecaris i naturalistes de Barcelona (van viure entre el segle XVII i el XIX). Aquí veiem:


13 de novembre 2016

Pel·lícules de la setmana... pel·lícules sobre dones

Aquesta setmana ho faig una mica diferent i agrupo pel·lícules per -més o menys- un tema similar. En aquest cas, dones. Ara bé, que ho faig des d'un punt de vista bastant general, eh? les pel·lícules són aquestes (i ara que m'hi fixo, la majoria d'elles basades -més o menys- en fets reals)



Anna and the king (1999)

"Anna i el rei" és una pel·lícula de 1999.
Explica la vida de Anna Leonowens, una anglesa que al segle XIX va viatjar fins a Siam amb el seu fill petit per fer de mestra als fills del rei (58 nens i nenes) (!!!).

En realitat la pel·lícula és una mica "versió lliure" dels fets, però a mi em va agradar. Està protagonistzada per la Jodie Foster. El nen que fa de fill de la Jodie és el Tom Felton (el Malfoy de Harry Potter).




Bé, torno a l'argument: l'Anna havia rebut l'encàrrec d'ensenyar anglès als fills del rei, i això es diposa a fer... tot i que topa una mica amb les costums del país (actualment, Tailàndia). Això en principi al rei li agrada, ja que vol una persona de caràcter fort, però quan la dona comença a posar-se en segons quin temes, ja no li fa tanta gràcia. De fet, una de les escenes més impactants de la pel·lícula és la decapitació de dues persones, una parella jove d'enamorats.

No deixa de ser una història d'amor, sigui o no sigui certa. El cas és que com ja passa en moltes altres pel·lícules per l'estil, neix una mena de sintonia entre els dos, però tot acaba quan ella marxa un altre cop cap Anglaterra. (De fet, la pel·li ha sigut polèmica precisament pel fet aquest, per la suggerència d'aquesta "sintonia"). Cal dir que
a Tailàndia aquesta pel·lícula va estar molt de temps censurada, i no sé de fet si encara ara ho està.

Big eyes (2014)


Ja fa bastant de temps que vaig deixar de veure pel·lícules del Tim Burton perque no m'agraden, però aquesta tenia pinta de ser una mica diferent i fa poc la vaig agafar de la biblioteca. I què dir d'ella? doncs que trobo que està molt bé. No només dóna a conéixer la vida d'una artista sino que a més denúncia el tracte rebut per part de la seva parella (bé, dón dues coses en una, de fet). Però anem per pams: quina artista, quina obra, quina parella?

Big eyes narra la vida de Margaret Keane, que als anys 50 va començar a pintar quadres de personatges amb els ulls molt grans
. Tenia certa gràcia i poc a poc va anar fent-se una reputació... però el problema és que qui signava era en Walter, el seu marit. Al principi de la pel·lícula ens dóna entendre que és fruit de un descuit ben aprofitat, però poc a poc veus com li va caient la màscara. Ella, que ha de veure des d'un segon pla com les seves obres guanyen i guanyen seguidors es va consumint cada cop més. Obligada pràcticament a dibuixar tot el sant dia i no poder fer-hi res. A mesura que veus la pel·li et fot molta ràbia que ell sigui així de manipulador, i desitjaries que ella li plantés cara i el deixes en evidència.


Trobo que és una pel·lícula molt ben feta i que potser ha passat una mica desapercebuda, cosa que sap bastant de greu perque cal que aquest tipus de coses és sàpiguen :-)

Sufragistas (2015)

I de dones "ninguneadas" passem al vot femení. Tot i que ja pel títol queda força clar l'argument, dir només que la pel·li dóna veu a les dones que van iniciar a Anglaterra el moviment que avui en dia permet que les dones puguin votar. Això va a principis de segle XX, o sigui que no fa pas gaire. És una bona pel·li on veiem com aquelles dones es van haver d'enfrontar a la societat per aconseguir el que avui per avui trobem del tot normal (en alguns països, per desgràcia). Es van haver d'enfrontar amb marits, caps i demés... sovint amb conseqüències bastant nefastes.
En el cas de la peli que ens ocupa, la protagonista és una noia que, tot i casada i amb un fill, ho perd tot per la causa.

Per cert, hi ha un còmic publicat per La Cúpula que parla d'això: SUFRAGISTA (podeu veure'n aquí una ressenya que vaig fer pel blog de Biblogtecarios)



Siempre Alice (2014)

Per últim, una pel·lícula protagonitzada per la Julianne Moore i que va sobre l'Alzheimer.

Segurament us sona perque és bastant nova i va guanyar crec que algun Oscar (o estava nominada o algo així... crec que ella va guanyar l'Oscar a millor actriu, ara no ho recordo bé). El cas és que és una pel·lícula molt trista sobre un tipus d'Alzheimer prematur.

La protagonista és una dona que es podria dir que ho té tot: una família que l'estima (marit i tres fills), una casa maca, una bona feina... ella es dedica, precisament, a la psicologia cognitiva i de cop es comença a donar que el seu cap no funciona en plenes condicions. Comença a despistar-se, surt a correr i no troba el camí de tornada, oblida algunes coses necessàries per fer les seves classes... I el diagnòstic és dur i contundent: està patint un Alzheimer prematur i agressiu.

A partir d'aquest punt, la vida li canvia, així com també la de les persones que es troben al seu voltant. No sé, trobo que fa molta pena. Potser és cert que busca el punt dramàtic exagerat en certs moments, però és interessant en el sentit de veure com evoluciona ella i com reaccionen el seu marit i els seus fills (estant o no estant d'acord amb ells). Un drama, vaya.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails